Ningú hauria donat un duro per Pedro Sánchez el dia que va haver de sortir per la porta del darrere del Congrés dels Diputats l’octubre de 2016. Si algú hagués especulat que acabaria essent el líder del PSOE, enfrontant-se a les velles glòries que apostaven per Susana Díaz; que guanyaria un pols a l’aleshores president del Govern, Mariano Rajoy, i que acabaria essent ell el màxim responsable de l’executiu, hauríem tractat de boig l’agosarat. Hi ha qui diu que ja ha esgotat moltes vides, però que li és igual perquè en té més que un gat. La història, de moment, demostra que és així. Això és el que pensava dilluns quan el veia a l’escenari del Liceu de Barcelona, en un discurs que semblava no dir res. Almenys res de nou. Però el president del Govern espanyol va donar, per a mi, tres dades novedoses. La primera, mancada totalment de sorpresa, la data de l’aprovació dels indults. Les altres dues estaven íntimament relacionades: 1) que els indults són un primer pas i 2) que treballa en un nou projecte de país per a Espanya. Cap concreció. Només dues idees amb infinitat de lectures i una sola pista quan va apel·lar al pacte constitucional i la reconciliació de fa 40 anys. Ens el podem creure o no, el dubte sempre hi serà i només el temps ens dirà qui té raó, perquè si alguna cosa hem après de Pedro Sánchez és que sempre aconsegueix el que la majoria pensa que no és possible.
