Ara es porta dir que la Republiqueta va ser una broma que Espanya no va entendre, ja se sap que l’humor català és molt especial. Però jo recordo l’època que ens repetien que en divuit mesos justos, in, inde, independents. En aquell temps, tot llacista tenia sempre un gràfic a mà, on hi havia detallats tots els passos a seguir fins que, ali-hop, al cap de divuit mesos clavats, Catalunya es convertia en un nou estat, no en qualsevol, sinó en el millor.

Vaig entrevistar força polítics d’ERC i de JuntsxPowerpoint o com es digués aleshores. Parlo de polítics de llarga trajectòria i experiència, diputats, senadors, gent a qui encara se li tenia cert respecte intel·lectual, no pas de nenes de la CUP. Tots ells, quan els preguntava si de debò creien que en un any i mig republiqueta, sacsejaven suaument el cap i amb un gest d’avorriment per haver d’explicar coses tan simples, treien d’algun lloc aquella mena de powerpoint, sempre el mateix, el devien repartir a tots els fidels, qui sap si el va dissenyar el Vivales en una nit d’insomni. Allà, amb fletxes i diagrames, quedava diàfan que en dos mesos el referèndum, en quatre, formació d’una assemblea constituent, en sis, aprovació de la constitució catalana, en dotze, jo què sé, potser col·locar les duanes i graduar la primera promoció del flamant exèrcit i etcètera. I en divuit mesos, ni un més ni un menys, reconeixement internacional, membre de ple dret de la UE, seient a l’ONU i cada any a Eurovisió. Punt i final.

M’ho van explicar i ensenyar en diverses ocasions, sempre amb cara d’estar mostrant un fet inevitable, un full de ruta -tots deien «full de ruta»- incontestable. I era literalment incontestable, almenys jo era incapaç de contestar res, perquè em venia un sol pensament al cap.

- De quin frenopàtic s’ha escapat aquesta banda de sonats?

Qualsevol nen de pit veia que allò era una quimera, el somni d’una mala nit del Vivales, però ho repetien a cada entrevista, en cada ocasió. Ningú, allà dins, era capaç de veure la dimensió de la bajanada? En lloc d’això, se’ls veia satisfets de poder fer partícip de la veritat revelada a un escèptic com jo, un pobre periodista que era l’únic que encara no la coneixia, i mira que és evident, aquí està ben clar, veus: divuit mesos. I jo, una vegada i una altra, amb un sol pensament.

- De quin frenopàtic s’han escapat?

S’ho van passar bé, les bromes són molt divertides, i si enganyes dos milions de persones, significa que ets un bromista excepcional. L’únic problema de les bromes és quan arriba el moment de pagar-les. Es veu que al Tribunal de Comptes -quin poc sentit de l’humor tenen a Madrid- no li agrada que el cost de la broma repercuteixi en tots els catalans, fins i tot en els que no jugaven. Al famós powerpoint li faltava l’apartat que deia «al final tot això s’haurà de pagar», també és mala sort.

O sigui que ara toca plorar, que és l’art que més domina el llacisme. Van començar amb Espanya ens roba, van seguir l’1-O amb Espanya ens pega, més endavant, amb el judici, va ser el torn d’Espanya ens castiga, i ara la tabarra és Espanya ens multa, o millor dit Espanya ens mata civilment, que és la forma llacista dir-ho, molt més èpica i cruel, on vas a parar. A mi em van matar civilment fa dos dies per no posar el tiquet de zona blava.

Per mi, com si volen proclamar una republiqueta cada dia des d’un balcó diferent, l’únic que demano és que almenys deixin de ploriquejar, que al final el món pensarà que tots els catalans som igual de figaflors que els llacistes.