No sembla civilitzat aquest comentari d’Aznar que demana prendre nota dels empresaris que manifesten el seu suport als indults. No és encoratjadora la comprensió del poder que delata. Assumeix que el poder s’orienta per aquelles manifestacions que no li agraden des d’una perspectiva partidista. No es percep com a administrador de drets, sinó com a actor que decideix des de l’afinitat ideològica. Aznar assumeix que aquesta concepció és la regla de joc normal i pública. Estar a favor o no dels indults és l’expressió de llibertat i Aznar creu que ha de ser castigada. Que un paio influent consideri normal pronunciar amenaces de futur, que impliquen parcialitat, tracte prejudicial i discriminació als administrats, és instal·lar-se en la prevaricació com a norma.
Que ningú hagi posat el crit al cel davant d’aquesta escena, ens permet concloure que els espanyols veuen com a natural que el poder beneficiï als seus. Atès que estem parlant d’una persona que va estar en el poder vuit anys i que es presenta com el conseller de la presidenta Díaz Ayuso, no podem dir que estigui especulant. Més aviat està induint. Però el comentari suggereix una mena de despit, com si els seus s’haguessin passat a l’enemic. En aquest sentit, el que revela Aznar és el sentiment d’haver estat traït, com si aquests amics tinguessin el deure incondicional d’enrolar-se en les files de la seva batalla partidista.
Que aquests supòsits es posin damunt de la taula, ens dona una idea que alguna cosa important s’està jugant a Espanya i de l’índole de la batalla en la que s’ha implicat el PP. Doncs del que es tracta és d’avortar la possibilitat d’un nou moment constituent de l’economia espanyola. Això és el que significarà l’arribada dels fons europeus. La cosa s’ha vist a Itàlia. La refundació allà s’ha lliurat a un home al marge de la lluita partisana, amb un prestigi conquerit en la salvació de l’euro en la crisi passada. Però a Espanya, que no té homes indiscutibles, li toca ballar amb l’assumpte al Govern. La forma d’administrar aquests fons gairebé no ofereix un punt de convergència entre el PSOE i el PP, i és lògic que la lluita sigui a cara de gos.
I aquí hi ha la qüestió. Cap empresari, madrileny, català, basc, xinès o marcià pot responsablement fer la guerra a un Govern que repartirà 150.000 milions d’euros. La seva administració forjarà un flux de projectes, relacions, iniciatives i esquemes de treball que ningú pot ignorar. Si el PP baixés el to bel·ligerant de la seva oposició, donaria un senyal de remar en la direcció que el país necessita: transformar d’una vegada el teixit productiu, intensificar la modernització de les nostres mitjanes empreses, la clau de qualsevol futur progrés espanyol. No obstant això, prefereix l’esbroncada perquè no té marge respecte de qüestions que concerneixen a la constitució existencial espanyola. L’esbroncada és la seva assegurança d’immobilitat, l’únic estat en què sembla sentir-se segur.
La manera com aquesta constitució futura de l’economia d’Espanya es barreja amb la qüestió de Catalunya és molt complexa i no tinc la informació suficient per analitzar-la. Però sí que crec que algunes idees resulten òbvies. La negació de la legitimitat del Govern que impulsa PP-Vox, denunciant la seva vinculació a Bildu i al separatisme, revela el desig profund de la dreta que Sánchez no tingui a les seves mans l’administració d’aquests fons. Que mantingui la posició inflexible sobre Catalunya suggereix el seu desig de que no s’utilitzin els fons europeus com a element de negociació a la taula que ara s’obre i que ja reconeix que tindrà dos àmbits, l’econòmic i el polític. La idea d’una Catalunya derrotada que es quedi enrere definitivament i que sigui tractada com si ja no formés part de l’Estat permet de nou mostrar que l’argument del dret no influeix en la perspectiva de la dreta, ja plenament travessada per la lògica de l’enemistat.
I no obstant això, la pitjor notícia per al PP seria que la negociació amb la Generalitat comencés a caminar, es reduís la tensió i al final Catalunya trobés un encaix voluntari en l’Estat. Ja el sol fet que sigui un diàleg bilateral de governs és una bona notícia; que ja no es parli d’independència d’entrada, sinó d’autodeterminació, també ho és; que s’impulsin trobades de les ciutadanies enfrontades en una llarga dècada, és una altra bona notícia; i que es parli de grans majories, ho és igualment. Per descomptat, no es podrà anar a les urnes per decidir un acord amb Catalunya sense una amnistia dels afectats, tant des d’un punt de vista penal com econòmic. No es va a un pacte polític sense la ciutadania pacificada.
Espanya es constituirà de nou, d’una manera o altra, quan es resolgui el problema català. I sense una representació política significativa del PP en territori català, la situació que resulti d’aquesta constitució política nova, si Catalunya segueix sent part d’Espanya, no afavorirà la formació de governs del PP. El més probable és que per fer irreversible aquesta constitució, es configuri un bloc hegemònic en el qual s’estabilitzi la unitat de les forces que donen suport a Sánchez i que fins ara semblaven merament conjunturals. Això és el que realment tem el PP, però és el que saben tots els actors. Aquesta perspectiva pressionarà el procés que ara s’inicia, que difícilment conclourà en aquesta legislatura.
Catalunya ha conegut les pertorbacions d’una dècada perquè el PP va respondre irat a l’injust cinturó sanitari al qual llavors se’l va condemnar. La seva forma de gestionar aquesta època ha estat de tal índole, que ara està neutralitzat sense necessitat de cap exclusió. Tota la seva batalla s’ha replegat a la trinxera dels tribunals. Per això no permet renovar cap òrgan judicial. Això és el passat i encara que el PP pot guanyar, només podrà portar-nos a aquest temps.
De la mateixa manera, és evident, d’altra banda, que Europa ha donat senyals evidents que no està disposada a ensorrar-se ni per l’euro, ni pel deute públic, ni per la fractura dels seus Estats. No s’avança a un deute públic europeu consorciat per permetre després la secessió de les seves nacionalitats. L’Estat ha de ser just, però els independentistes, en acceptar aquest programa europeu de refundació econòmica, adquireixen el clar compromís de comprometre’s amb una estabilitat europea. Així que aquí hi ha la gran decisió: passat o futur. Al primer s’hi torna fent tombs; al segon s’hi arriba pas a pas.
