(L’Art Contemporani a Girona segons Parramon i Faxedas)
Vull dedicar aquest escrit a Joan Domènech, un pintor que, en la seva puresa/ignorància primigènia i emocional, va treballar en la solitud del seu estudi sense voler saber res dels ismes, les abstraccions, els conceptes i les instal·lacions. En Domènech només dibuixava i pintava com Van Gogh... i, com ell, va ser víctima d’una cruel depressió que el va dur a un intent de suïcidi que afortunadament va resultar fallit. Des d’aleshores, ja fa anys, està ingressat en un centre, postrat en el llit sense poder pintar i el que es més trist, oblidat, com a artista i com a persona, per gairebé tothom.
Fent dissabte, he trobat un exemplar de la revista Nexus de l’any 2004, en la qual hem llegit un text que ens servirà per contestar l’absoluta perplexitat que ens ha causat la lectura del llibre editat pel GEiEG Art contemporani a Girona 1994-2019, signat per dos eminents historiadors de l’art, el doctor Parramon i la doctora Faxedas.
Des de fa anys, el món de l’art a Girona està molt influït per tot un seguit de comissaris/es directors/es d’institucions d’art, públiques o privades com ara Espais de la Glòria Bosch o el Bòlit o la Mercè en l’època de la Carme Sais i la càtedra d’art i cultura contemporanis de l’UDG dirigida per la M.J. Balsach i la seva deixebla més preuada, la M.LL. Faxedas.
Deien els de Nexus: «Des de l’anomenat fi de la història i el triomf dels neoliberals euroamericans, per amagar el nou conservadorisme dels artistes nihilistes postmoderns, ens inunden a tot arreu amb una gran acumulació de vídeos i instal·lacions que oscil·len entre l’alta tecnologia, la falsa provocació i el reality show.
Els veritables protagonistes de les exposicions ja no són els artistes sinó els comissaris d’última generació, noves estrelles que justifiquen una mena d’art híbrid amb pretensions pseudointel·lectuals».
Amb motiu del centenari del Grup, l’entitat ha publicat dos llibres que han aixecat polseguera. Al nostre parer, són uns textos insuficients i pretensiosos que el GEiEG va encarregar, amb tota la bona fe del món, a uns especialistes que potser no eren els més indicats.
El primer que va sortir aborda la història del Grup des d’un punt de vista massa historicista, obviant personatges i temes cabdals per a l’entitat que, o bé no surten: Ramon Marquès, Banchilleria, Perich, Josep Maria Masferrer,... o bé es resolen amb massa lleugeresa (una foto) com és cas del misteriós descarrilament l’any 1946 del carrilet que portava 360 socis de l’entitat a un aplec a Sant Pelegrí de Cogolls, per no parlar del debat social amateurisme/professionalisme.
Estan molt bé les biografies de tots els mandataris de l’entitat escrites per Josep Clara però en tot el text hi traspua el fet que els autors del llibre no venen del món de l’esport.
El segon volum, L’art contemporani a Girona 1997-2019, pretén completar un catàleg que el Grup va editar l’any 1994, en el que s’inventariava el món de l’art a Girona els primers 75 anys d’existència de l’entitat. Els autors Pere Parramon i M. Lluïsa Faxedas fan una apologia dels artistes que han passat per la Fundació Espais i el Bòlit Centre d’Art Contemporani i obvien o menystenen creadors de la talla d’Álvarez Niebla, Roura o Josep Perpinyà Citoler que durant el període escrutat estaven en actiu. Aquests tres pintors que són citats per F. Cayuela, president del GEiEG, a la introducció, després no apareixen en tot el llibre. Així mateix els doctors despatxen amb quatre ratlles altres actors importantíssims del panorama artístic gironí, com ara la Revista BonArt que ha estat cabdal en la promoció de les arts plàstiques a les nostres comarques.
Un altre artista absent en el llibre, és el gran mestre del tapís Carles Is López, més conegut com a Carles Delclaux a qui, gent d’ordre i progres de Girona, semblen haver condemnat a l’ostracisme o directament a cadena perpètua.
Carme Sais des del Bòlit i Glòria Bosch des d’Espais varen ser les introductores a Girona de l’Art Conceptual, les instal·lacions i la postmodernitat més snob, acrítica i esotèrica. La proposta artística d’Espais, Bòlit i la Mercè, juntament a les activitats promogudes pel Museu d’Història i la Biennal d’Art de la Casa de Cultura és l’únic art contemporani que existeix segons els doctors que han escrit el llibre, totes les altres propostes artístiques no només no han estat valorades, sinó que en molts casos no han estat ni tan sols citades, per no dir que han estat ignorades.
Un altre sector del gremi en el que s’han suscitat discrepàncies és el dels crítics. Jaumó Fàbrega, Josep Clara o Rosa Gil, són esmentats de forma insuficient per donar més protagonisme a altres noms que són més de la seva corda. Narcís Selles, un dels valors que s’han consolidat aquest darrer quart de segle, tampoc surt gaire ben parat, atès que els autors el troben massa dogmàtic, historicista, polític i defensor de posicions materialistes que no lliguen amb la seva concepció de l’art, més místicoidealista.
Dins el capítol d’absències destacades, també trobem a faltar noms com ara el del dinàmic gestor cultural Ricard Planas, l’escultor i poeta visual Manel Palahí o la incombustible Raimonda Coll que ha muntat més de 100 exposicions aquests darrers anys.
És evident que Francesc Miralles va posar el llistó molt alt, l’any 1994, quan va publicar el llibre 75 anys d’art a Girona. Aleshores, aquest eminent crític d’art, va anar a trobar a la majoria d’artistes vius que surten en el llibre i va escriure una obra de referència que, encara avui, és considerada, tant pel seu rigor històric com artístic, com un dels millors treballs fets sobre l‘art gironí del segle XX. Amb el degut respecte cap als autors, gosem dir que dubtem molt seriosament que L’art contemporani a Girona 1994/2019 resisteixi tan bé el pas del temps.
