Després del programa televisiu dedicat als Pujol (11-IV), del seu llibre-entrevista Entre el dolor i l’esperança i ara que se’n prepara una sèrie televisiva, potser cal parlar-ne. Tinc ressenyades a Mirall ustori les dues primeres vegades que vaig tenir ocasió de parlar amb Jordi Pujol: al C.O.U. «Jaume Bofill» el 1974, i el 1986 al Parlament de Catalunya. N’hi ha hagut tres més, dues abans de declarar-se defraudador fiscal el 25-VII-2014 (ell va tenir interès a veure’m per parlar de dos llibres meus) i una altra després, quan li vaig anar a lliurar la meva biografia de Xirinacs. En aquesta darrera, entre altres moltes coses, li vaig dir: «Vostè hauria d’escriure un ‘En defensa pròpia’...» Alçà els ulls, m’esguardà i em digué: «No puc fer-ho, senyor Busquets... Jo no soc Verdaguer, sap?» Quan declarà la seva culpa, aquí mateix, no el vaig condemnar, sinó que el vaig comparar amb el personatge evangèlic de Zaqueu. Per a mi, de jovenet, Pujol era l’home que li havia ofert al meu pare sortir d’Olot quan hi va comprar el 1959 la Banca Dorca per convertir-la en Banca Catalana i la foto enganxada als plàtans de les carreteres de la Garrotxa demanant «Pujol, llibertat!», després del seu empresonament el 1960 i Consell de guerra. Cal llegir Joan Crexell: Els fets del Palau i el Consell de Guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982).

Però ara sé coses que no sabia i que ell manefleja a les seves memòries, que vaig llegir només de sortir al carrer. Ara, per exemple, sé com va fer fortuna el seu pare, Florenci Pujol. Prescindint del pas de jueus rics durant la segona guerra mundial per les mugues pirinenques fins a portar-los a Barcelona (juntament amb el seu amic de l’ànima, el jueu Moisès David Tannenbaum) i la compra dels laboratoris farmacèutics Martín Cuatrecasas (Fides) –on invertí en un producte exitós, el Neo-bacitrín–, el gros de la fortuna el va fer no sols com a corredor de borsa sinó com el que avui en diríem traficant de divises o blanquejador de capitals. Manuel Ortínez, era el delfí de Domingo Valls i Taberner (els Valls comanaven la gran empresa cotonera Manufactures Valls, i Domingo i el seu germà Josep, dit Pepe, regentaren l’empresa a partir de la mort de Ferran, el primogènit, pare dels financers Lluís i Xavier Valls-Taberner i Arnó, membres de l’Opus, que van fer carrera a la cúpula del Banco Popular Español, el primer dels quals –membre del Consell privat de Joan de Borbó–, foragitant l’equip de Rafel Termes, el presidí de 1972 al 2004 i el convertí en el banc més rendible d’Espanya; Xavier, fred i frívol, servia a Lluís de relacions públiques en afers internacionals). Eren els temps del zenit del tèxtil català. Ortínez era Conseller director del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera (SECEA), organisme autònom inscrit al Sindicat Nacional del Tèxtil, un lloc privilegiat per ajudar els industrials tèxtils catalans. Domingo, l’estrateg, i Pepe –«el Gran Buda», li diu Ortínez al Una vida entre burgueses (Ed. 62, 1993)–, que presidí Cros i remenava les cireres al Liceu i al Palau de la Música, concentraren la seva hegemonia a CITA (Consorcio Industrial de Textiles Algodoneros). Els industrials catalans necessitaven comprar cotó amb dòlars. Com i on ho feien? Canviant pessetes per dòlars a Tànger, on, malgrat la moneda oficial era el franc marroquí, era permesa la lliure circulació de divises. De quin banc se servien? Del Banc Immobiliari del Marroc, que hi havia fundat Josep Andreu i Abelló, expresident de l’Audiència i del Tribunal de Cassació de la Generalitat Republicana (els anys 70 el vaig anar a entrevistar per a «Canigó» el Sr. Andreu i Abelló, al seu pis del Turó Park; fou tan llest que se’m presentà com un pobre exiliat i servidor va ser tan ingenu que no li va demanar res dels seus negocis. Però li vaig seguir l’itinerari: el 1976 deixà ERC i es passà als socialistes. Fou senador reial, diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya; a casa seva van mirar de fer el llit a Joan Reventós. Deixem-ho). El banc d’Abelló esdevingué el Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc que el 1956 dirigí un altre català que també s’hi enriquí, Antonio Pedrol Rius (el 1973 seria degà del Col·legi d’Advocats de Madrid). Els responsables de les transaccions, això és, de viatjar a Tànger carregats de pessetes i transformar-les en dòlars dipositats en comptes oberts dels Estats Units o de Suïssa eren Florenci Pujol i David Tannenbaum. I, a Suïssa, hi deixaven les seves comissions, òbviament. El règim, i aquí el paper era d’Ortínez, que des de la SECEA movia els fils més adients, feia la vista grossa. (Ho feia tan bé que de 1965 a 1971 presidí l’Instituto Español de la Moneda, Extranjera: una bona guineu per guardar gallines). Però hi va haver una delació. El BOE del 9-III-1959 publicà una llista de 872 persones titllades pel govern franquista d’evadir diners a través d’un banc suís, entre les quals Florenci Pujol Brugat i David Tannenbaum, els descendents del qual avui viuen tranquil·lament a Haifa.

Justament aquell mes de març de 1959 es formalitzava la compra de la Banca Dorca d’Olot a nom de les mullers de Tannenbaum i Florenci Pujol, Ruth Kischner i Maria Soley, com a accionistes majoritàries. Era l’única forma de tenir un banc, perquè el règim prohibia l’obertura de noves entitats. Dos anys després esdevindria Banca Catalana (BC), amb Jordi Pujol de gerent. I va venir el maig de 1960, es fets del Palau de la Música, i el Consell de guerra i la condemna de Jordi Pujol. Començava el mite. Banca Catalana, amb la seu central al Passeig de Gràcia inaugurada el 1968, començava a tenir un cert pes i feia patxoca. Amb el temps, incorporà al grup bancs industrials com el del Mediterrani i el de Catalunya. Era un banc mal vist a Madrid, perquè ajudava a entitats catalanes antifranquistes –i era cert–, i estava al darrera de projectes amb el mateix perfil. Per exemple, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). El 1974 Pujol fundà Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), convertida en partit el 1976, un cop ja ha mort Franco. Comprà el diari El Corro Catalán i el setmanari Destino i va deixar el càrrec de vicepresident de Banca Catalana; se’n deslligarà totalment el 1977. El seu pare no veia gens clar que pignorés la seva fortuna, les seves accions al banc, per consolidar la posició política, a la qual decideix dedicar-se plenament. Té por, el pare Florenci, i fa una deixa de diners a Suïssa perquè la família del seu fill no es quedi en roba interior? Copio Jordi Amat, El fill del xofer (2020): «El més probable és que fos aleshores quan Florenci [...] decidís destinar els diners que tenia a l’estranger a la seva jove i als seus nets.» (pàg. 114). Florenci Pujol arribà a veure’s amb Quintà poc abans de la seva mort el 30-IX-80, la qual més d’un atribuí a l’assetjament del periodista contra Banca Catalana. Val a dir que l’herència que li tocava dels laboratoris, Pujol se la va vendre tot seguit. Tanmateix, Pujol, el 2014, declarà que havia defraudat al fisc amb aquella deixa paterna. El problema fou que després varen sortir altres acusacions de diners desviats a Andorra amb implicació dels seus fills. L’ Oficina Nacional para la Investigación del Fraude (Onif) en trobà rastres i ell ho negà al Parlament. Fins ara cap jutge no s’ha pronunciat. Com va passar d’espanyol modèlic l’any 1984 a querellat per Banca Catalana? El problema greu, al meu entendre, és si es va enriquir o no amb Banca Catalana. En parlarem en els propers articles.