El doctor Argimon hauria de tenir vetada l’entrada a tots els restaurants de Catalunya. Els taxistes no l’haurien de dur i els bars no l’haurien de servir. El doctor Argimon hauria de ser posat pels catalans davant dels estralls que causa amb la seva mala fe, la seva ignorància de com es crea riquesa i aquesta arrogància de doctoret arreplegat que només sap tancar les coses, i trencar-les, perquè no entén l’ànima, ni la vida, ni la llibertat. La pandèmia té fluctuacions però en cap cas no s’ha agreujat quan s’han obert bars i restaurants, que són el cor de la nostra economia i de la nostra manera de viure. No he vist mai el doctor Argimon en cap restaurant presentable. Tampoc no l’he vist mai pagant cap nòmina. No dubto que calgui prendre mesures, però la intel·ligència hauria d’inspirar-les i no aquesta limitació intel·lectual de venedor de pocions de províncies.
El conseller Argimon, triat per aquest esperpent fallit de la política que fa dir-se Laura Borràs i que encarna l’explicació de totes les derrotes de Catalunya, no té l’alçada política, moral ni espiritual per ser el dirigent d’una societat lliure. El seu encaix seria molt menys estrident en qualsevol república bananera, en qualsevol tirania de pa sucat amb oli, i de baix pressupost, que s’hagués de conformar amb galifardeus de tercera regional perquè per pagar els bons no li arriba.
No existeix cap evidència científica –no existeix– que estableixi que tancar els restaurants a quarts d’una és interessant per reduir els contagis. No existeix cap evidència científica, sinó més aviat tot el contrari, que relacioni l’obertura total de l’hostaleria amb un agreujament de la crisi sanitària. Els restaurants i els bars s’han demostrat espais segurs i responsables, tant pel que fa a les mesures preses pels patrons com per la conducta individual de la immensa majoria dels clients, que no només no s’han posat en risc sinó que, a més a més, sortir a dinar o a sopar els ha millorat sensiblement la vida, circumstància que Argimon no pot entendre, pel seu mal gust i gasiveria, i que al damunt no li importa, pel seu totalitarisme no només reflectit en les absurdes mesures amb què ens ataca i ens insulta, sinó per la mena de cops d’Estat de pam i pipa als que dona suport, i per la seva participació en aquest govern deplorable.
El contrast amb aquesta misèria política i personal, i la nostra ennegrida vida pública, el trobem a Madrid, amb una presidenta que entén que la defensa de l’economia és la defensa de la llibertat i la defensa de la vida. Al Madrid del tot obert, al Madrid on tothom treballa, al Madrid on es deixa que les persones prenguin les seves decisions i n’assumeixen les conseqüències, no hi ha ni més morts, ni més contagiats, ni més tensió hospitalària que a la Catalunya tancada, oprimida, humiliada per Argimon i la seva banda. Aquesta és la veritable repressió que pateix el poble de Catalunya: la d’uns governants mediocres, baixos, mesquins, contraris als interessos de la Humanitat, sense cap imaginació, sense cap inspiració que no sigui la del mal, i que han destruït econòmicament i moralment el país, que ara s’arrossega en la derrota i sense cap esperança.
Si Madrid és una explosió de riquesa i vida, la Catalunya ensopida s’enfonsa cada vegada més en les seves limitacions i la dels líders que vota. Tothom sabia que si Junts entrava al Govern, el doctor Argimon seria el conseller de Salut: Laura Borràs va anunciar-ho. Ningú no pot sentir-se enganyat. Teníem la informació i vam votar destruir-nos. Vam votar el doctor misèria, el doctor mort. Mata més el totalitarisme que no entén la creació de riquesa que qualsevol virus. Va matar més el comunisme que la sida. I nosaltres, els catalans, vam votar el racó humit i fosc i el que més dramàtic és que els qui votaren aquest partit ho van fer per patriotisme. Fa segles que ningú no trinxa Catalunya tant com els patriotes. Quin perill públic, els patriotes! Quina vergonya heu de sentir!
I mentre Catalunya s’ha anat enclotant, empobrint, rebaixant en aquest fanatisme identitari, en aquest supremacisme infundat, en aquesta indemostrada sensació de superioritat moral, Madrid ha anat creixent com a idea. No es podria fer una pel·lícula que es digués Vuit cognoms madrilenys. Per començar, els cognoms madrilenys no existeixen. Ningú no és purament de Madrid i a Madrid ningú no et pregunta d’on ets. El Madrid d’Ayuso està deixant fins i tot ser un lloc físic per convertir-se cada cop més en una idea. Madrid cada vegada «és» menys i «significa» més. Quan tants bascos, andalusos, valencians, catalans o extremenys diuen: «Jo no soc del PP, ni madrileny, però a l’Ayuso, la votaria» es refereixen a aquesta significança, a aquesta idea de vida lliure i responsable, a aquest nou pacte entre persones adultes que viuen i prenen decisions, i celebren les que encerten, i s’aixequen ràpid de terra, i ho tornen a intentar, quan s’equivoquen. És aquesta idea que té a veure amb les millors idees que ha tingut la Humanitat. És aquesta idea en què Madrid es basa i es projecta, tal com els Estats Units són, sobretot, una idea, una idea que a tots ens ha il·luminat. És aquesta idea que els rosegadors com el doctor Argimon corquen i si poden la destrueixen. El càncer sempre serà pitjor que la covid, i el gran càncer que hem de témer són els botxins de la llibertat.
