Els rius tenen un component poètic, a vegades amagat. Pujar a veure el naixement d’un riu va ser l’al·licient que va moure el poeta Joan Maragall: l’any 1894 va anar a inspirar-se al naixement del Ter. I allò va fer escola, perquè l’any següent Antonio Machado va anar a busar tema al naixement del Guadalquivir; i un altre dia Gerardo Diego va visitar on neix el Duero; Camilo J. Cela es va arribar a la capçalera del Bidasoa.
Malament ho tindrien els escriptors si vinguessin a buscar inspiració al naixement del Galligants, el riu que porta el número quatre quan es vol marcar un fet singular de la ciutat de Girona. La notorietat del Galligants és que no neix, només es forma: és una suma feta de molts noms, el torrent de Campdorà, la riera de Sant Miquel, la font del Mistaire, el torrent de can Lliure i una dotzena més de corrents que s’organitzen, el dia que s’ho proposen.
Però el tema d’avui no és pas aturar-nos a contemplar el naixement dels rius. Ben al contrari: anirem a veure una desembocadura, la del mateix Galligants. Per poder fer l’observació degudament ens situem a la riba esquerra de l’Onyar, en front del barri de Sant Pere. Quan es va fer la definitiva canalització de l’Onyar se li va «concedir» al Galligants una desembocadura d’unes determinades dimensions; unes dimensions que els enginyers actuals ens haurien de clarificar si varen ser les encertades. Però més enllà d’aquelles dimensions resulta que, a aquella mateixa boca de desembocadura del Galligants, la vegetació natural ha fet néixer i créixer ben lliurement uns quants arbres que podran ser un greu obstacle per la sortida final del Galligants. Els arbres, situats justament a la mateixa desembocadura han crescut al seu aire, impunement, fins a considerable altura.
Amb sensibilitat fluvial hi ha una literatura que recorda: «Les aigües se’n van, però els rius es queden.» Aquí, mirant-nos bé el Galligants, podem interpretar , ara amb descarnat realisme, que l’aigua sí que se’n va –o ja no hi és, o la major part de l’any hi és escassa– però del riu, d’aquell seu nom, del que a Girona ja se’n coneixen les seves facultats, la crònica és negra: una tràgica inundació de l’any 1843 va deixar 120 morts i la pràctica desaparició del barri de Sant Pere de Galligants. Aquest riu és el mateix. De moment, sense aigua. És la llera que es deixa coquetejar quan els artistes de Temps de Flors li saben ornamentar i dissimular el mal caràcter d’un riu que ve de les muntanyes a la terra baixa. Però els fenòmens atmosfèrics que acaben en tragèdia existeixen a tot arreu. Els rius i els seus tractaments són de molt alta seriositat. I la mirada sobre la desembocadura del Galligants, obstruïda per una potent massa vegetal, pot ser considerada com un perill greu. (Ara ja no parlem de les males herbetes que havien crescut a la barana del pont de Pedra, no; ja es va publicar la foto dels operaris que restablien la correcció deguda.)
Una cosa certa és que el Galligants existeix. Ningú l’ha esborrat del mapa. Els rius es queden. Una altra cosa és preguntar-se si un dia el Galligants creix enfurismadament, què podrà succeir a la seva desembocadura?
