A la Catalunya del segle XX, els artistes/literats arribistes que tenen voluntat de poder, èxit, carrera, diners i aspiren a ser falsament moderns tenen diversos arquetips.

El pintor Salvador Dalí es presentava amb refinats bigotis i barretina, l’escriptor Josep Pla feia el personatge del pagesot vestint amb boina i fumant una cigarreta, que ell mateix es preparava amb picadura, mentre escrivia reclòs en el seu mas de Llofriu.

I com a producte més refinat i postmodernista, trobem en Terenci Moix, novel·lista gai i, com tots els lletraferits catalans, gran viatger.

La versió més reeixida de tots plegats és Baltasar Porcel, periodista-novel·lista mallorquí catalanista, cosmopolita i anarco-maoista, assessor de la corona.

Tots aquests, com l’oblidat Josep Maria Gironella, no són grans literats, sinó més aviat bons periodistes i cronistes narradors de viatges amb evidents dots d’entrevistadors.

Aquesta introducció crítica ens ha vingut inspirada per la lectura del llibre El jove Porcel, un text que signa el guanyador del Premi Nadal 2013 Sergio Vila-Sanjuán i Robert.

És evident que aquesta biografia cultural és, a diferència de la que fa Jordi Amat d’Alfons Quintà a El fill del xofer, molt distinta, atès que hi surten molts més personatges de la vida cultural i política, de la Barcelona i Catalunya, de la segona meitat del segle XX.

Aquesta no té la complexitat, foscor i mala llet de la de Quintà, que tothom deia que era un autèntic sorrut i malparit. Porcel era més amable, seductor, diplomàtic i rialler i, com la majoria dels principals lletraferits catalans de postguerra, era més periodista i tertulià que escriptor, un bon relacions públiques i sobretot un adulador i pilota dels que manaven.

El nostre espavilat protagonista, abans d’instal·lar-se a Barcelona, ja havia estat guardonat amb alguns premis a la seva Mallorca natal. Havia escrit i publicat novel·les, prosa de no ficció i alguna obra de teatre.

Cal dir que, sobretot en la seva etapa mallorquina, l’escriptor d’Andratx va comptar amb la protecció d’un dels grans, l’escriptor i psiquiatre mallorquí Llorenç Villalonga i Pons. Un altre prohom que li va donar suport va ser Camilo José Cela, amb qui va col·laborar durant anys formant part de l’equip de redacció a la revista de literatura Papeles de son Armadans que impulsava el sorneguer escriptor gallec i que tenia dues redaccions, una a Madrid i l’altra a Ciutat de Palma. De l’autor del Cipote de Archidona va aprendre’n a surfejar damunt les ones, cuidant molt les relacions personals a totes bandes.

Inicialment el guanyador del Bertrana, amb Cavalls cap a la fosca (1975), era molt proper ideològicament al líder popular illenc Gabriel Cañellas, que propugnava un regionalisme assenyat. En aquesta època Porcel defensava un catalanisme llibertari. Quan els vents varen bufar d’un altre cantó a les illes, l’escriptor d’Andratx va virar ideològicament cap a un espanyolisme moderat i sobretot monàrquic joancarlista.

Aquesta versatilitat i fins i tot indefinició política li va permetre tenir bons contactes amb totes les peces de l’escaquer polític, tant català com balear. Unes relacions que anaven des de la dreta més rància fins a l’esquerra comunista.

Baltasar Porcel va fer el salt a Barcelona l’any 1960, quan tot just tenia 23 anys. Inicialment a la capital catalana el va acollir Joan Triadú, crític literari catalanista molt proper a Jordi Pujol i Soley.

Una altra persona influent en la trajectòria literària del jove Porcel va ser l’escriptora valenciana en castellà Concha Alòs, guanyadora del premi Planeta 1964 amb el llibre Las Hogueras. A la Concha la va conèixer a la redacció del diari Baleares. Aleshores Baltasar treballava de tipògraf i Alòs era l’esposa de l’amo de la capçalera mallorquina. Amb Alòs, que era 11 anys més gran que ell, hi va estar casat algun temps. Fins que es van divorciar, va ser una impenitent difusora de l’obra de l’escriptor i la traductora al castellà de les seves primeres obres.

A Barcelona va escriure a Serra d’Or, Destino i La Vanguardia, més endavant va ser tertulià fix a Catalunya Ràdio. Això no li va impedir també estar, una bona temporada, en nòmina de l’editorial Planeta, que aleshores conduïa l’inefable I marquès del Pedroso de Lara.

A través d’aquestes col·laboracions, com més endavant han fet la badalonina Pilar Rahola o el gironí Rafel Nadal, que te’ls trobes fins a la sopa, va exercir de lletraferit mediàtic que estava d’autopromoció continua arreu, 24 hores al dia, 365 dies l’any.

Al llarg de la seva dilatada trajectòria com a escriptor, Porcel va conquerir els més preuats premis de la literatura catalana: Ciutat de Palma, Crítica Serra d’Or, Josep Pla, Sant Jordi, Prudenci Bertrana, Ramon Llull... així com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb tot un seguit de títols publicats que un servidor ni ha llegit ni pensa llegir.