He començat el meu exili a cala Montgó, que sabut és que els catalans, d’estar una temporada rascant-nos les… d’això, la panxa, en diem exili. Fins aquí m’ha arribat la notícia que per fi el món sencer ens mira. La meitat ho fa amb estupor i l’altra meitat, per no acostar-se a Catalunya ni farts de vi, però la qüestió és que tothom ens mira gràcies als nostres índexs de contagi de covid. Si algú mereixia estar al davant en el rànquing de regions amb més covid, era Catalunya.

- Exigeixo una rectificació! Som una nació. Amb covid fins a dalt, però nació!

Senyor Aragonès, això ja ho va dir la setmana passada, en parlar d’índex de corrupció. Avui celebrem que, regió o nació, Catalunya ha aconseguit liderar una altra classificació, que sàpiga la gent que els catalans no només en sabem de corrupció, sinó que a l’hora d’aconseguir propagar virus, tampoc no tenim res a envejar a ningú.

En una regió −o nació− que ha tingut com a responsables de la sanitat la Vergés i l’Argimon, sota les presidències de Presidentorra i el nen Aragonès, aquest èxit era d’esperar. El mateix dia que una colla d’avis protestaven davant del Liceu perquè hi anava a parlar Pedro Sánchez, em dirigia a les Rambles i vaig ensopegar amb una manifestació de sanitaris catalans que protestaven per les retallades que pateixen en personal i mitjans, i per les condicions precàries amb què han de treballar. Aquells pobres sanitaris estaven predicant al desert, si més no en un desert intel·lectual, ja que ho feien a la plaça de Sant Jaume. Ningú no volia saber res d’ells, ni els que cridaven pocs metres més enllà ni els que gestionen els recursos, perquè uns i altres tenen al cap només queixar-se de l’opressió de l’estat espanyol. Si almenys aquells metges s’haguessin posat un llacet groc a sobre de la bata blanca, potser algun reporter despistat de TV3 s’hauria interessat per ells. Però així, simplement reclamant millors condicions per vetllar per la salut dels ciutadans, a qui pretenen importar?

La meva teoria és que a Catalunya hem tingut sempre governants inútils, però com que els útils tampoc ens feien falta, anàvem tirant. Quan ens han calgut polítics de debò, governants preparats, hem mirat amunt i hem vist que no hi havia ningú al timó. Afortunadament, res és tan fàcil com governar els catalans: quan les coses van bé, és gràcies als que governen, i quan van malament, és culpa de la irresponsabilitat dels ciutadans. Aquest mètode val igual per la pandèmia que per la republiqueta.

Valentí Puig comença el seu dietari Dioses de época citant la queixa d’un general britànic a la guerra de Crimea: «Els serveis mèdics haurien sigut els adequats, si no fos pels ferits». A Catalunya passa el mateix: les mesures que s’han pres contra la pandèmia, així com la tria dels màxims responsables de Salut, haurien sigut els adients si no hagués sigut pels contagiats. I si això falla, ens repeteixen allò de «és una situació nova que ningú sabia com afrontar», quan precisament el que esperem dels governants és que facin front a situacions noves i inesperades. Per fer front a situacions conegudes que tothom sap com solucionar, no ens calen eleccions, en fem prou de substituir tot el governet per un goril·la dissecat. Per cert, encara hi som a temps.