Segur que alguna vegada tots hem hagut de patir la supèrbia i la manca de respecte amb què molts notaris maltracten els seus clients. És com si a cada signatura haguessin de demostrar a la resta del món el «pes» de la seva intervenció. El problema, però, és quan aquest «pes» no és una aportació en forma de millora de la qualitat o eficàcia d’allò que es rubrica. El problema és quan el client/usuari té la sensació d’haver perdut un munt de temps i diners a la notaria, sense cap valor afegit. Una de les vexacions més típiques és fer-se esperar. Sembla que, com els metges (d’abans), fer esperar les seves cites els fa semblar especialment importants. Del que no s’adonen, però, és que a dia d’avui, fins i tot per als mèdics, la puntualitat i disponibilitat són valors «en alça» que els apropen als seus pacients i els faciliten la feina. Per postres, els notaris moltes vegades són els primers causants del temps que fan perdre a tothom, tot indicant així no només la seva manca de professionalitat, sinó també el seu menyspreu per les agendes dels altres. Fa 15 dies, per exemple, vaig haver de signar una escriptura de la qual ja havia corregit tres o quatre esborranys, per deixar-la el més ben enllestit possible. En presentar-se, però, amb quasi mitja hora de retard, el primer que van demanar-nos als sis signants fou l’estat civil i les nostres professions per justificar un segon retard per reimprimir el contracte, quan feia més de 10 dies que els havia facilitat aquestes dades per mail, tot i que encara em deuen l’explicació del perquè les necessitaven per a un document en què no tenien cap rellevància.
El pitjor, però, encara estava per arribar. També els havia encarregat la redacció i rúbrica del meu «testament vital», el document en el qual un ciutadà fa constar, en plena possessió de les seves facultats físiques i mentals, que en cas de malaltia o accident no es perllongui la seva vida artificialment. Però, a més, vaig demanar que aquest «testament» inclogués també la possibilitat de treure’m la vida activament, tot incloent-hi el que regula al respecte la Llei de l’Eutanàsia, que el Congrés dels Diputats havia aprovat aquesta primavera (24/03). Doncs aquesta és, literalment, la resposta que vaig rebre de la notaria: «Lo único a comentar es que debido a que el tema de la eutanasia es complicado, y son leyes que hoy están vigentes y que en otro fecha se pueden modificar o inclusive derogar, si le parece no hacemos mención a la ley, dado que en un futuro puede haberse revocado e incluso volverse a aprobar». L’única explicació que he trobat a tanta «fugida d’estudi» i tan desafortunada redacció és que o no van saber trobar cap precedent que pogués satisfer el que demanava o que no es van llegir la llei. Però si aquest és el nivell de preparació i de voluntat de servei dels notaris, jo crec que en podem prescindir, perquè «tallar i enganxar» paraules, dades i frases en plantilles de documents «prefabricats», ho sabem fer tots. Per cert, al final el notari sí que es va llegir la llei, però amb mi esperant-lo durant hora i mitja al seu despatx!
