Pilar Rahola ha organitzat una altra paella al sud de França perquè hi puguin assistir els fugitius. En el seu afany exhibicionista, que és la gran causa de la seva vida, n’ha penjat una fotografia a Twitter. És una fotografia moral, metafòrica, que val molt la pena. Explica perfectament la decadència i la derrota de l’independentisme. Han passat quatre anys des d’aquella altra costellada a la seva casa de Cadaqués. Hi assistiren presidents, policies, grans doctors i en general personalitats que no calia mirar el peu de foto per saber qui eren. El trist elenc d’enguany, de gent anònima i gent de tercera que ja ningú no recorda, fa pensar en la tristesa amb què l’independentisme ha topat amb la seva insignificança i la seva vulgaritat.
Puigdemont va perdre les primàries del seu propi partit, perquè detesta Borràs i volia Puigneró, i no només va perdre les eleccions, sinó que va quedar tercer, sent derrotat per Salvador Illa i Pere Aragonès. Pilar Rahola va ser acomiadada de La Vanguardia perquè ja ningú no la llegia, i ni les pressions ni les amenaces de Junts i de la vella guàrdia convergent van servir per segrestar la lliure decisió de l’empresa.
A la fotografia d’aquest 2021 de la derrota no hi ha ni la policia, ni el Barça ni cap professional seriós perquè no queda ningú amb una mica de prestigi que vulgui arruïnar-lo amb pertorbats que no només no entenen la realitat, sinó que les seves suposades heroïcitats les han fetes sempre amb càrrec al patiment dels altres. La desfeta de l’independentisme no s’entén sense les mentides i la deslleialtat de Carles Puigdemont ni sense la baixesa i el cinisme de Pilar Rahola. Han estat els vampirs més sanguinolents de la causa que pretenen representar. Per això s’han quedat sols, voltats de figurants i de fantasmes. Només hi faltava aquest Albano Dante que és a la política el que les estàtues humanes són als carrers d’una ciutat: quan s’hi instal·len saps que ja la degradació no es podrà aturar.
Han passat quatre anys però l’estimball no s’ha produït tot d’un cop, ni les desercions. La tristesa de la fotografia és la tristesa del catalanisme, del nacionalisme, de l’independentisme. De tot el que té a veure amb alguna forma d’exaltació de Catalunya. Dels pobres materials amb què ens conformem a condició que siguin nostres. És humiliant per a qualsevol causa acceptar el lideratge intel·lectual de Pilar Rahola o prendre’s l’immens pallasso de Puigdemont com un polític seriós. No és un problema de repressió, no és un problema demogràfic ni molt menys democràtic. És un problema de qualitat. És el problema que resumeix aquesta fotografia, és el problema que resumien les manifestacions multitudinàries de la Diada, aquella fatxenderia de pa sucat amb oli, aquella ruralitat insultant. I la terrible desfilada d’oportunistes i d’ignorants que no entenien què és un Estat i només volien la seva estona de protagonisme en el que en aquell moment estava de moda.
El resultat és que tal com Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont l’1 d’octubre, ara vol canviar de nacionalitat i fer-se belga. Tantes jugades mestres per acabar sent belga. Quin llastimós destí. Però quin destí creia que li esperava? Si tingués el valor d’explicar que el dia 3 d’octubre va renunciar a la independència, i va dir davant de Xavier Vendrell i de David Madí -que li van proposar de declarar-la i tancar-se al Parlament per defensar-la, mentre ells li organitzaven la revolta al carrer- potser podria deixar de fer i de dir tants disbarats, i buscar una solució ni que només fos familiar, i desistir de fer el ridícul per aquests móns de Déu. El problema de les mentides és que sempre hi ha algú que et fa una fotografia. Pilar Rahola és mentida. Però les seves fotografies revelen la veritat, aquesta veritat que és també una gran mentida.
Si hi hagués algú una mica intel·ligent al capdavant d’aquesta festa, algú que tingués un cert sentit de les coses, i de l’estètica de les coses, no hauria permès la publicació d’aquesta instantània. Hagués vist que la metàfora era massa fàcil. Hagués advertit l’insult implícit que amagava, l’escarni per a les persones que hi surten i per a la causa. Però el que tenim és Rahola i Puigdemont, i aquestes nul·litats que els acompanyen. Enguany no hi havia guitarres, ni les camises de regal del policia. Com n’és de trist veure els trossos com cauen. El dolor aliè no em diverteix ni quan el pateixen els que tot van fer-ho per fer-me mal. Tinc molts defectes, però el sadisme no és un d’ells, ni la venjança. Sento un absolut menyspreu polític o periodístic per aquesta banda, però també la tendresa i la pena que em fa que algú perdi el sentit de la realitat fins al punt d’arrossegar-se tant. Aquesta fotografia podria ser la del Govern, o la de la militància de Junts, però és sobretot la fotografia de com ha quedat Catalunya quan se n’han ocupat els que tant diuen estimar-la. Qualsevol forma política de catalanisme acaba sempre igual a Catalunya.
L’anècdota final que el vicepresident Puigneró se salti les restriccions del seu propi Govern no em sembla tan greu com les mateixes restriccions, abs urdes, covardes i que mostren la impotència i la deixadesa d’una administració que prefereix perjudicar els ciutadans honrats que creen riquesa que perseguir i multar els que es reuneixen de manera il·legal fent botellades o qualsevol altra bajanada. És la Catalunya Rahola: i ni jo puc explicar-ho millor que les seves fotografies.
