Les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya porten més d’un segle llarg movent-se entre dues tessitures: o la conllevancia o l’encaix. De la primera −en català, suportar-se−, se’n ve parlant des del moment en què el filòsof Ortega y Gasset la va usar el maig de 1932 quan hi havia el debat de l’Estatut d’Autonomia com a sortida pragmàtica a la fallida proclamació de la República Catalana feta pel president Macià. La segona, l’anomenat encaix, no és més que l’altra cara de la mateixa moneda −la no entesa− però en versió catalanista. Practicada aleshores per ERC−en Companys fou ministre de la Marina per apuntalar el govern de la II República− i molt posteriorment pel president Pujol i CiU, en la seva aposta per participar activament i responsablement en la política espanyola, fou desestimada durant les presidències de Mas i Puigdemont més el vicariat d’en Torra.

La pregunta que cap líder polític disposat a un «parlem-ne» a una i altra banda de l’Ebre gosa respondre és si de la trobada prevista per a setembre en sortirà quelcom perdurable per possible. En el món de l’opinió raonada, tant es poden trobar articulistes que responen afirmativament com d’altres que responen negativament. També tots aquells analistes que expressen un o altre vaticini però acompanyant-lo de no poques adversatives. Particularment, em mullo: no es trobarà l’esmentat encaix. Ni llavors ni mai, em temo. I tornarem a l’orteguiana conllevancia o estadi del suportar-nos; és a dir, a la impertinència d’anada i de tornada, absolutament estèril, fins que nous fets farcits de bogeria ho dinamitin tot amb resultats que no goso aventurar.

En primer terme, la negativa d’ERC i de JxCat, amb la complicitat frívola de la CUP, per constituir una taula pròpiament catalana, com sol·liciten el PSC i comuns, on discutir què es va a buscar a Madrid i com fer-ho, és la crònica d’una mort anunciada. Té flaire de cendres mal apagades de quan l’Estatut vigent. Si no es troba un consens de base aquí, com es pot preservar en el temps un acord trobat allí amb l’executiu de torn, si aquest és, per definició, transitori? El gran mèrit de l’Estatut de 1978 i l’explicació de la seva durada fou l’acord polític assolit aquí més l’acord igualment polític assolit allí, a les Corts Generals, partícips del qual foren totes les forces polítiques, les catalanes i les espanyoles.

En segon lloc, un Estat en el qual la centralitat política es troba a les Corts Generals, com és el nostre cas, els acords entre executius Vcentral i autonòmics− es fan i es desfan si no tenen un amplíssim suport parlamentari. L’exemple més proper, l’Estatut de 2006. L’expulsió del PP feta a Catalunya de qualsevol negociació −Pacte del Tinell i adhesió de facto de CiU i ex-psuqueros− comportà un no acord d’Estat, però sí entre Governs. D’aquí, el recurs plantejat pel PP davant el TC amb el resultat que tothom coneix. Aquestes negociacions que es volen portar a terme pel setembre parteixen del mateix pecat original. Sí amb el PSOE i Podem −i ja veurem si és així−; no amb la resta de grups polítics presents a les Corts Generals −PP, Vox i Cs− i que són alternativa a l’actual Govern d’Espanya.

I, en tercer lloc, malgrat els moltíssims intents de la desapareguda CiU de fer pedagogia al conjunt de l’Estat sobre la seva essència plurinacional, plurilinguïstica i pluricultural, i sobre la seva conseqüència política, no resolta de manera suficient a la Constitució, inclosa la seva voluntat de fer viable la governabilitat de l’Estat facilitant l’alternança i una política assenyada, alguns partits polítics d’abast estatal i nombrosos mitjans de comunicació no domiciliats a Catalunya segueixen amb el seu relat de la unitat pàtria tot defugint no només l’asimetria que atorga la Constitució, sinó singularment tot allò que faci olor de federalisme o de confederalisme del de debò. Per entendre’ns, a l’Espanya d’ahir, d’avui i del demà mediat, l’Estat Lliure de Baviera seria un anacronisme històric i histriònic tot i que no trenca la unitat de la República Federal Alemanya. Amb aquesta mentalitat tan sols por haver-hi conllevancia entre l’Estat i Catalunya, i viceversa. Mentrestant que el seny s’apoderi de tota la política espanyola, inclosa la catalana, òbviament. Que passin un bon agost, atès que per setembre en tornaré a parlar.