Aquests dies tornem a tenir debats sobre la conveniència de projectes que afecten el desenvolupament de Catalunya. En energies alternatives els projectes no es desenvolupen al ritme que necessitem i el tema de l’Hermitage o el de l’ampliació de l’aeroport que, per un motiu o altre, estan aturats. Fa uns dies a El Periódico, Joan Tapia defensava que Barcelona no es podia convertir en la ciutat del «no». Explicava com algunes decisions que s’han adoptat darrerament semblaven contradir la vitalitat de la connexió público-privada que tan bé ha funcionat en diferents moments, especialment en la Barcelona olímpica.

Fa només uns dies Joaquim Forn es vantava d’haver-se manifestat contra els Jocs Olímpics quan Jordi Pujol va demanar-ho i ell era de les joventuts de CDC. Quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla vaig manifestar-m’hi contrari perquè creia que el primer AVE hauria d’haver estat el que ens connectés amb França per Catalunya. Però quan es va fer vam xocar amb la indecisió de les autoritats. Per posar només un exemple, l’estació del tarragonès es va situar enmig del no-res per la disputa Tarragona-Reus. La no col·laboració i la indecisió s’han instal·lat al Govern de Catalunya quan han governat els nacionalistes. I això ha involucrat molts catalans. En aquest mateix diari vaig explicar la reflexió que em va fer el bon amic Enric Trillas quan era president del Consell Superior d’Investigacions científiques. Una de les coses que més greu em sap, em va dir, és que he signat acords per potenciar la recerca amb totes les comunitats autònomes menys amb Catalunya, que és la meva. Llavors era perquè Catalunya no volia acordar res en matèria de recerca mentre no li traspassessin les competències.

Mentre va ser president, en Trillas va crear a Catalunya una sèrie de centres propis del consell, però sempre es queixà que les inversions en altres CCAA s’havien multiplicat pels acords amb les CCAA i les aportacions de capital conjunt, cosa que a Catalunya fou impossible. En Trillas podria dir, com el seu estimat Stefan Zweig quan va retornar a Àustria just abans del començament de la primera gran guerra i tothom era partidari de la guerra, allò de «no hi ha res tan depriment com sentir-te un estrany al teu país». Ha de resultar difícil de suportar que els polítics del teu país per una suposada puresa de principis deixin escapar les oportunitats que dona la història i que tu en siguis conscient i no puguis fer res més que lamentar-ho.

Podria posar altres exemples de tots els catalans que han tingut càrrecs al Govern espanyol i que els governs nacionalistes han menyspreat. Ara mateix AENA, que avui presideix Maurici Lucena, proposa ampliar el Prat, una infraestructura del tot necessària pel futur de Catalunya i el projecte de moment mereix un no de la Colau i una falta de col·laboració de la Generalitat. El mateix passa amb RENFE (dirigit per Isaías Taboas, un altre català) i el seu pla de rodalies, que millorarà les connexions però mai serà presentat com un pla conjunt a estudiar i realitzar. No són més que exemples de responsables de serveis que tenen un caràcter general per a tot Espanya, però estic segur que, com li passava a en Trillas, els agradaria poder fer més per les infraestructures a Catalunya. Quan demanem més empatia en els temes d’estat a la política espanyola, de vegades oblidem que l’actitud de certs nacionalistes tampoc ajuda a la necessària col·laboració en temes de país com són uns jocs olímpics o unes infrastructures necessàries.

En un altre ordre de coses, potser té raó en Lluís Foix quan diu que aquest país és el de la bomba del Liceu amb un suport popular prou important. Aquesta estela anarquitzant (no pensin que soc contrari a l’anarquisme) del no a molts projectes ha donat coses bones però fa difícil governar-nos.

El tema de les renovables és un bon exemple. Tothom sap que anem molt retardats i necessitem accelerar el ritme si volem assolir el 50% d’energies renovables pel 2030, però quan es proposa un projecte tots són problemes que fan difícil portar-lo a terme. A més els principis més o menys religiosos del nacionalisme, que sempre veu amb recel qualsevol col·laboració amb Espanya, no hi ajuden i així anem fent passos enrere, com molt bé denuncien una i altra vegada tant els socialistes, amb més o menys acompanyament dels comuns, com Foment del Treball.

Ara tenim l’oportunitat dels fons europeus. El Govern espanyol ha fet els deures aconseguint que el pla espanyol sigui dels primers a ser aprovat per Europa. A més ha fet dues coses que valoro positivament. Primer va demanar un estudi de prospectiva al món intel·lectual, el projecte Espanya 2050, un exercici del tot necessari si es vol transformar de veritat aquest país i el seu teixit productiu i que espero que el Govern faci servir més del que s’ha estudiat per part dels grups de l’oposició. Segon, el president ha anat a EUA a la recerca de possibles inversors pel pla de reconstrucció. És a dir, tenim diners, perspectiva de futur i som actius en la recerca d’inversors. Espero que la Generalitat sigui proactiva, faciliti projectes i ajudi a trobar diners privats que vulguin participar en els projectes. Això requereix una actitud de col·laboració que fins avui no s’ha demostrat. Recordin la reunió amb els patrons de Volkswagen, on la Generalitat no va ser present, i la reunió de presidents autonòmics a la qual ja han anunciat que no aniran. Una bona notícia és la participació del conseller Giró a la reunió de política fiscal. Esperem que participin en la dels fons europeus per tornar a situar Catalunya al lloc que li correspon.