La llibertat religiosa en el treball

Estava en joc pel que fa a la primera norma l’existència d’una possible discriminació directa o indirecta, d’una diferència de tracte justificada per l’existència de requisits professionals, i la possibilitat dels Estats membres d’establir una regulació més favorable que la fixada en la Directiva, i en relació amb la segona l’exercici del dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat d’empresa «de conformitat amb el dret de la Unió i amb les legislacions i pràctiques nacionals».

Sobre què versen els dos litigis? Es tracta de situacions laborals ja plantejades, amb els obligats matisos propis de cada cas, en anteriors conflictes dels que ha conegut el TJUE, de manera que les referències a la seva jurisprudència són molt freqüents. En el primer, una treballadora que prestava els seus serveis per a una empresa que regenta escoles bressol va ser suspesa per no respectar la prohibició de «portar qualsevol signe visible de naturalesa política, filosòfica o religiosa en el lloc de treball quan estiguin en contacte amb els pares o els fills d’aquests», mentre que en el segon l’empresa, que explotava una cadena de drogueries, va comminar una treballadora perquè» s’abstingués de portar, al lloc de treball, signes de naturalesa política, filosòfica o religiosa que fossin vistosos i de grans dimensions».

El TJUE respon primerament a la qüestió de si hi ha una discriminació directa quan una norma interna empresarial prohibeix mostrar qualsevol signe visible de conviccions polítiques, filosòfiques o religioses en el lloc de treball. Per donar resposta, repassa el marc normatiu i la seva jurisprudència ja consolidada al respecte, i acull les tesis de l’advocat general, concloent que la norma interna de l’empresa no constituirà una discriminació directiva «sempre que s’apliqui de forma general i indiferenciada», deixant l’òrgan jurisdiccional nacional remitent que procedeixi a les oportunes comprovacions de si ha estat així en el cas concret.

La resposta del TJUE és certament complexa al meu parer i proporciona un molt ampli marge a l’òrgan jurisdiccional nacional perquè resolgui el litigi, al mateix temps que estableix limitacions molt estrictes a la part empresarial perquè la seva decisió sigui conforme a la normativa comunitària. En efecte, la diferència de tracte, basada indirectament en la religió o conviccions, «pot estar justificada per la voluntat de l’empresari de seguir un règim de neutralitat política, filosòfica i religiosa davant els seus clients o usuaris, sempre que, en primer lloc, aquest règim respongui a una veritable necessitat d’aquest empresari, necessitat que incumbeix aquest a acreditar tenint en compte especialment les expectatives legítimes d’aquests clients o usuaris i les conseqüències desfavorables que patiria sense tal règim, tenint en compte la naturalesa de les seves activitats o del context en el qual aquestes s’inscriuen; en segon lloc, que aquesta diferència de tracte sigui apta per a garantir la correcta aplicació de l’esmentat règim de neutralitat, cosa que implica que el mateix règim sigui seguit de forma congruent i sistemàtica, i, en tercer lloc, aquesta prohibició es limiti a l’estrictament necessari en consideració a l’amplitud i la gravetat reals de les conseqüències desfavorables que l’empresari pretén evitar mitjançant aquesta prohibició».

Per al TJUE, no n’hi ha prou només amb el desig de garantir la neutralitat, sinó que la part empresarial ha de demostrar una «necessitat real» que permeti justificar el «caràcter objectiu» de la seva decisió. I en el cas concret enjudiciat, la Sala afirma que per valorar aquesta necessitat «poden tenir-se en compte, en primer lloc, els drets i les expectatives legítimes dels clients o dels usuaris. És el cas, per exemple, tant del dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills conforme a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques, reconegut en l’article 14 de la Carta, com del desig d’aquells que els seus fills siguin supervisats per persones que no manifestin la seva religió o les seves conviccions quan estiguin en contacte amb els nens per a, en particular, «garantir el lliure desenvolupament individual dels nens pel que fa a religió, filosofia i política», com estableixen les instruccions de servei adoptades per les llars d’infants».

Un altre apartat important de la sentència és el debat de si la discriminació indirecta pot estar justificada quan la prohibició fixada en la norma empresarial «només es pot justificar si aquesta prohibició cobreix tota forma visible d’expressió de les conviccions polítiques, filosòfiques o religioses o si és suficient que aquesta prohibició es limiti als signes vistosos i de grans dimensions sempre que s’apliqui de forma congruent i sistemàtica».

Arribats a aquest punt, la Gran Sala és de l’opinió que pugui existir una autèntica necessitat de l’empresa per adoptar aquesta mesura si ajuda a la prevenció de conflictes socials i també a la presentació de l’empresari de manera neutra davant els clients, corrent la càrrega de la prova a càrrec de la part empresarial.

Però, a més, cal comprovar si la norma interna que prohibeix portar qualsevol signe de conviccions polítiques, filosòfiques i religioses que sigui visible i de grans dimensions «és apta per a garantir la finalitat perseguida i si la prohibició es limita a l’estrictament necessari».

La conclusió és que la neutralitat estarà justificada si no s’admet cap manifestació visible de les creences religioses «ja que el fet de portar qualsevol signe, fins i tot petit, posa en perill l’aptitud de la mesura per assolir la finalitat suposadament perseguida i posa en entredit d’aquesta manera la pròpia congruència de l’esmentat règim de neutralitat». Per tant, serà contrària a la normativa comunitària una norma que només prohibeixi signes «vistosos i de grans dimensions».