El món sencer ha aplaudit la gimnasta Simone Biles per avantposar la salut mental a l’or olímpic; l’excepció ha estat una certa classe de comentaristes segons els quals no hauria d’haver representat el seu país si no se sentia capaç de sobreposar-se als mals moments. Aquesta mena de crítiques ha estat al seu torn àmpliament desqualificada per tots aquells que defensen la primacia de la persona en qualsevol circumstància, i aquest fet no ha estat només positiu sinó probablement històric en la concepció i consideració de l’esport. El cert, però, és que els intransigents patriòtics tenen a favor del seu argumentari el fet que els Jocs Olímpics estan plantejats com una competició entre estats. Començant per la cerimònia inaugural, en la qual els esportistes desfilen degudament uniformats darrere la seva bandera nacional. Tots recordem la llagrimeta de la infanta sensible en veure el seu germà, llavors príncep i ara rei, portant l’ensenya espanyola com a banderer. I si repassem les seccions d’informació esportiva veurem l’atenció que concedeixen a les medalles i a les posicions dels representants del propi país. Hi ha un artefacte diabòlic, anomenat «medaller», que porta al dia el recompte dels ors, plates i bronzes aconseguits per cada bandera. Així, es va destacar que la decisió de Simone Biles donava «la victòria a Rússia», fins que una altra atleta americana va evitar-ho: les barres i les estrelles van respirar. Cal dir que fins al 1960 el jurament olímpic, que un participant fa en nom de tots en la cerimònia inaugural, contenia la frase «per l’honor dels nostres països»; ara és «dels nostres equips», però la idea no ha canviat: soldats de la pàtria als quals s’exigeixen victòries. Tanmateix, el que sol quedar en la memòria popular no és la classificació final del medaller sinó el nom de l’heroi de cada edició, tant se val de quina bandera: Nadia Comaneci, Bob Beamon, Mark Spitz... qui sap si aquest any Simone Biles, amb medalles o sense.
