S’ha estrenat a Filmin un reportatge sobre Tàdzio, el protagonista de Mort a Venècia. Va ser un noi bellíssim i li van dir «el noi més bonic del món». Ara, molts anys més tard, ja decrèpit, barbut i desnortat, recorda aquella època, renega de Visconti i el culpa d’haver-lo convertit en un desgraciat. Tàdzio fou, sense dubte, un noi preciós. No és exagerat dir que tan bell com ell, no n’hi ha hagut mai cap altre. Una bellesa absoluta, en si mateixa, i que a més a més resol el gran pacte, si és que pot dir-se així, entre gais i heterosexuals, perquè si t’agraden les noies també Tàdzio ha d’agradar-te. És la verema de les fronteres.
Els retrets de l’actor, caigut en les drogues, i ja envellit, però posseïdor encara d’alguna llum de la seva antiga bellesa, no tenen a veure amb què la pressió a la qual fou sotmès fos excessiva, sinó amb la seva manca de força per aguantar-la. Una de les grans decepcions de la meva vida ha estat entendre que el talent no té res a veure amb la intel·ligència. Ni tan sols l’instint. La bellesa tampoc, però això no m’ha causat tanta sorpresa perquè les dones m’han permès d’anar-ho aprenent paulatinament, sense pressa.
Tàdzio va ser un noi increïblement bell i va estar dirigit per un cineasta extraordinari, que va saber extreure’n l’àngel per mostrar-lo a una Humanitat bocabadada. Això és sempre una oportunitat, una glòria, encara que siguis un nen. Queixar-se és de perdedors, de febles, de persones que al capdavall no mereixen el do que tenen, perquè no saben què fer-ne. Una altra prova de l’asimetria de Déu. L’actor tarat donant una entrevista o protagonitzant un documental per menysprear l’obra d’art en què es convertí fa molta llàstima. Però no perquè em sàpiga greu el que a l’actor li hagi pogut passar, sinó perquè és llastimós assistir a l’espectacle d’un home sense força, sense virilitat, incapaç d’assumir la joia i el dolor, sempre inseparables, que sol causar la pols de l’eternitat. Es fantasmagòric, depriment, molt trist veure que els regals de Déu són retornats per ànimes eixutes, per cors poc valerosos, per recipients massa plens de glòria. «Massa plens de glòria», com si pogués existir aquest terme. Doncs sí, existeix, i així malviuen tantes persones rendides, malbaratades, desfetes.
La bellesa, com Mort a Venècia explica, és sempre destructiva. Per qui l’ostenta i per qui la mira. La bellesa, quan és absoluta, és l’àngel de la Mort. A Tàdzio li hauria escaigut una mort per sobredosi, o una mort violenta, escrita potser per Pasolini o per Pavese. A Tàdzio li tocava un destí tràgic, segurament sanguinolent, sòrdid en qualsevol cas, però aquesta mena de propaganda populista del nen ferit en què s’ha instal·lat, és d’una baixesa massa fonda per a ell, i per a nosaltres, i escarneix el nostre Olimp, el nostre altar. Podríem haver acceptat l’anyell sacrificat, però no aquesta retòrica com de Quim Torra cridant a la revolta de l’arbust per impedir l’ampliació de l’aeroport d’El Prat.
Necessitem ídols i Déu ens dona ídols. Les persones intel·ligents, i sensibles, en cada ídol que Déu ens envia, sabem veure-hi la Seva ombra. Hi ha pobra gent que encara no connecta el fet extraordinari amb la Creació, però és pobra gent, i no sempre tenim temps d’ocupar-nos d’ells, com ara em passa en aquest article. Déu, doncs, ens proveeix d’ídols, perquè el veiem a Ell a través. Tàdzio fou un ídol tan brutalment travessat per Déu, travessat d’una manera tan abassegadora, lluminosa i salvatge, que ens vàrem quedar tots enlluernats i no sé si vam acabar d’entendre el seu propòsit diví, la seva metàfora. Més aviat diria que vam ser incapaços de sublimar aquells ulls –«grisos com l’aigua», segons Visconti citant Mann– i aquells llavis; i i la forma del cos és tot el que ens en quedà.
Però és evident que la presència de Tàdzio al món, i que Visconti l’acabés trobant, no fou casual ni aleatòria. Déu és asimètric, però no és aleatori. No sempre el podem entendre, però sempre s’explica. Tàdzio és una explicació de Déu. Maria fou una explicació de Déu, la primera, i a la mateixa Maria li costà d’entendre, i també a Josep, però finalment l’entengueren, tots dos, al portal més ínfim de Betlem. «Perquè tu ets Maria», li digué Josep, «la meva dona».
Tàdzio, envoltat de luxe i de desig, de drogues i de fama, es trencà pel bell mig. Si Maria s’hagués trencat no hauríem tingut catedrals gòtiques ni música de Bach, i ara la mare de Déu fóra una pertorbada que faria documentals per a plataformes comunistes i donaria entrevistes a La Vanguardia.
Déu és amor, Déu és dolor, i els tres cercles del Dant «giren igualment per l’amor que mou el Sol i les altres estrelles» però ni al més alt poeta li va ser concedit de veure el seu encaix perfecte, i només el va poder suposar per cloure la Divina Comèdia. Tàdzio, de tan bell, remet a la superposició dels tres cercles, i veure’l a la pel·lícula no és sexual, ni tan sols sensual, ni comprensible totalment, i ens acosta al vertigen del que som i fem. És en aquesta metafísica en què es pot parlar de Tàdzio, de la Divina Comèdia, de Maria o d’El Bulli.
Que un actoret mig foll es cregui amb el dret de desmentir Tàzdio, com si per haver-lo encarnat es cregués que és ell, només ho podem prendre com l’absurda impostura d’un pobre politoxicòman suec que no ens podria importar menys.
