Vaig néixer a Arbúcies el 1946. Vinc d’un món antic, en blanc i negre del tot extint, en el qual alguns individus, que vivien als afores, però també alguns vilatans, creien que la Terra era plana, s’estava quieta i el sol girava perquè el veien que anava d’est a oest. La més insistent, la mare d’en Pep, que ens destorbava quan jugàvem i ens advertia que els mestres ens enganyaven fent-nos creure que la Terra era rodona. Ens importava un rave si era plana, rodona o estrellada.
L’Ajuntament no va convocar cap referèndum sobre aquesta qüestió perquè pocs haurien anat a votar, no era un tema que interessés perquè la gent prou problemes tenia per menjar i vestir-se i si la terra tenia forma de plat soper o arrodonit, això no repercutiria en la seva tasca diària ni modificaria la crescuda de les trumfes, les pomes, ni afectaria l’aviram, el bestiar; eren altres les cabòries i no volien dedicar-se a investigar una ximpleria com aquesta. Per altra banda, de celebrar-se el referèndum hauríem sortit en portada de tota la premsa per tanoques; si els guanyadors de la votació haguessin estat els que creien que la figura de la Terra és semblant a un plat soper, els perdedors els haurien advertit que la Terra no s’aplanaria i seguiria mantenint sempre la forma geomètrica d’una gran síndria. L’argument per assegurar que la Terra és plana responia al fet que si fos circular, les persones s’estimbarien en el buit. També afirmaven que el sol s’apagaria com s’extingeix la foguera si no és alimentada amb llenya i que la lluna és un far de foc que fa poca llum perquè és petit i mai cap home la trepitjarà perquè ningú vol cremar-se.
Al meu pare, que llegia força, sí que li havia escoltat manifestar-se sobre aquest tema, però sense cap vehemència; creia que la terra era rodona perquè ho havia llegit en algun lloc, assegurava que si la foradàvem com una taronja al sota hi havia Nova Zelanda o alguna illa de per allà baix, però això no incidia en el seu negoci de sastreria ni a la botiga, crec que la mare es declarà en contra per oposició al pare, però mai ho discutiren acaloradament.
La Mariana, la meva germana bibliotecària, la més estudiada de la família, constatava que el món era una bola de terra i l’argument poderós que aportava era que tots els llibres de ciència i els mapamundis la feien circular, també en els col·legis hi havia a les aules un globus terraqüi, fet que demostrava que la gent més culta certificava amb coneixement de causa que no era plana. També apel·lava a la llei de la gravitació universal, que jo no entenia gens ni mica.
Tanmateix, ella creia en els extraterrestres i això representava un desconcert en el si de la família perquè el meu germà Lluís, molt escèptic i descregut en temes paranormals, li replicava que cap extraterrestre aterraria en el nostre planeta perquè aquí no se’ls hi havia perdut res, els humans som pocs interessants per a ells atès que sempre ens estem barallant i venir aquí de turistes no té cap sentit. El meu germà gran, en Francesc, no tenia encara cap opinió i crec que mai en va fer cap, però jo que era un marrec insignificant recolzava a la meva germana perquè me l’estimava molt tant si defensava els marcians o els llunàtics, com si no.
En el meu poble es va fer un grup d’homes grans amics dels extraterrestres i els diumenges es reunien per explicar-se apassionadament les experiències viscudes durant la setmana, com els contactes rebuts. Un afirmava que una nit en un descampat havia vist alçar-se un ovni, un gran aparell mecànic lluminós. Si s’havia produït un accident que podia haver acabat en una gran tragèdia, ho atribuïen a una intervenció dels marcians perquè eren aquí amb actitud caritativa i vigilant per ajudar-nos. Totes les grans construccions arquitectòniques ells les havien inspirat, com les piràmides i el Vaticà amb una plaça en forma d’abraçada per indicar que ens estimen i no ens volen fer cap mal.
Alguns d’aquests homes vells havien lluitat en el bàndol republicà durant la guerra civil i eren antifranquistes teòrics. Quan van saber que en Carrero Blanco havia mort en un atemptat ho van atribuir a una intervenció dels extraterrestres i van veure definitivament confirmada la seva hipòtesi perquè en aquell règim autoritari i policial era impossible que uns terroristes joves i inexperts fossin els autors del magnicidi. Aquesta conversa la van mantenir en veu baixa, no fos cas que algun espia els denunciés.
Em resultaven familiars les supersticions, les manies injustificables, els mals d’ull produïts per un sortilegi, les creences tradicionals absurdes, les llegendes de dones d’aigua, de cavallers armats que sortien a la nit de Sant Joan, els tresors ocults en el castell de Montsoriu i els seus subterranis secrets que sortien a Hostalric, Riells o Breda. També estaven pendents els rancors antics que exigien venjança i que es remuntaven a tres generacions, els mantenien vius en el clos familiar contra un clan que s’havia apropiat indegudament d’uns terrenys, igual que sagnaven en les intimitats les ferides de la guerra civil, però ningú en parlava en públic.
Molts fenòmens incomprensibles que succeïen al rodal atribuïts als mals esperits eren produïts pel llarg i espès avorriment, l’aïllament dels masos i els mals veïnatges. El temps allargassat durant els dies plujosos i l’hivern servia per entretenir-se i uns es dedicaven a fer por, a la nit tiraven pedres a la teulada o encenien espelmes i la ignorància ja feia la resta.
La Carme Vinyoles i en Pau Lanao consideraren en un llibre sobre costumisme la intervenció d’alguns capellans en aquests fets sobrenaturals; el mateix relat l’havia escoltat en un poblet de la Vall d’Aran de boca d’un home vell. El pagès espantat recorria al capellà, qui assegurava que un familiar no havia traspassat del tot i exigia misses per ingressar en el regne dels justos. Un home observant a la nit llums sospitoses en el sotabosc disparà i l’endemà el rector estava malferit per un tret. Així era el món d’abans que em va tocar viure.
