Sicília. Sud d’Itàlia. Illa esplèndida però amb alguns problemes. És representativa l’escena de la pel·lícula de Jonny Stecchino, protagonitzada pel gran Roberto Benigni on, acabat d’aterrar a Palermo, el taxista gentilíssim li comença a fer tota una disquisició sobre les tres plagues de Palermo: l’Etna, el sequera i... el tràfic. L’escena, disponible a Youtube, és molt característica del caràcter sicilià.

Malauradament, Sicília té, al menys, una altra plaga que és la criminalitat organitzada, la màfia, tot i que, els últims anys sembla que ha disminuït. La màfia a Sicília diuen que no existeix. L’omertà. Però existeix. I tant que existeix! El mes passat, concretament el 19 de juliol, es varen complir 39 anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino, un autèntic malson per a la màfia, qui va portar, juntament amb l’altre jutge assassinat Giovanni Falcone, prop de 400 mafiosos a la presó als anys 80. Tanmateix, la continuació de les investigacions va fer que, amb dos mesos de diferència, la màfia matés fredament a Borsellino i Falcone.

Però Sicília és moltíssim més que la màfia. Com deia un cartell vist per la carretera, «no tots els sicilians som mafiosos i no tots els mafiosos són sicilians». Veritat com un temple d’Agrigento, per cert, d’espectacular bellesa. Perquè Sicília és també bellesa.

Recorrent pobles del sud de l’illa, et trobes Ragusa. Poblet preciós, cuidat, carregat d’història i art barroc, de visita imprescindible i que ara s’ha fet especialment popular per formar part de la «ruta Montalbano», el famós comissari creat per l’escriptor Andrea Camilleri, un sicilià il·lustre. Ragusa ha estat el decorat de moltes escenes de l’exitosa sèrie que se n’ha fet dels llibres de Camilleri.

Deia, doncs, que a Ragusa hi ha un edifici neoclàssic de meitat del segle XIX, noble, imponent, a tocar del Duomo (el centre dels pobles italians sempre hi ha un Duomo i una via Garibaldi) on es pot llegir en el frontis Circolo di Conversazione. Sensacional! Un edifici que també va aparèixer en algun dels casos de Montalbano.

Un cercle que no deixa de ser un ateneu on es fomenta la conversa, la tertúlia, el debat, l’intercanvi d’idees. Però els italians sempre han tingut una capacitat especialment delicada i de bon gust per posar nom a les coses. Recordo un carrer de Roma que és la via de l’Umilità. Magnífic.

Un cercle de converses en temps de Twitter és tota una revolució. No vaig poder entrar-hi però, segons sembla, la sala principal està decorada amb quatre medallons de Dante, Michelangelo, Bellini i Galileo que actuen de notaris del Cercle. Una bona mesura dissuasiva per evitar que es dispari qualsevol imprudència verbal sota l’atenta mirada d’aquests quatre genis.

La conversa com acte reaccionari. En un temps on els matisos s’han oblidat, on les condemnes i les absolucions es fan amb una lleugeresa inaudita i que l’important és, simplement, trobar el reconfort a les teves idees o prejudicis. Ens hem oblidat de pensar, ni que sigui per un instant, com deia Hannah Arendt, que l’altre pot tenir una mica de raó.

Ara que ens trobem en temps estiuencs, teòricament amb temps per a la tranquil·litat i la reflexió, no estaria de més calmar els ànims de certs sectors inquisitorials i dogmàtics i tornar al debat d’idees, pausat, tolerant, obert i constructiu, perquè, si ens posem a sincerar-nos, intueixo que nosaltres també tenim les nostres pròpies plagues i ja deia Pla que Catalunya és la part occidental d’Itàlia.