Han passat més de vuitanta anys, i encara no hi ha manera de tancar l’assignatura sempre pendent de la Guerra Civil. Sembla mentida, però encara hi ha capítols sencers que continuen carregats d’incògnites, de manera que les recerques històriques no es poden donar mai per acabades. I no em refereixo ara a capítols tan ressonants com ara les fosses comunes o la mateixa existència, encara, del Valle de los Caídos, sinó fins i tot al recompte i localització dels morts al front, dels internats als camps de concentració, dels morts a l’exili, dels deportats al camps nazis, dels processats pel franquisme a la postguerra... Els qui mantenim obertes aquestes línies d’investigació veiem créixer encara les nostres llistes, descobrim noms desconeguts de persones oblidades, continuem coneixent episodis que fan posar els pèls de punta, de tan tristos o de tan tràgics que van arribar a ser.

El més sorprenent és que encara quedin racons opacs, resistències administratives, fons d’arxiu impenetrables. Passa aquí i passa a l’altra banda de la frontera, on la vergonya de la Retirada i el maltractament que van rebre els republicans espanyols que fugien és una pàgina ominosa que molts francesos voldrien tenir enterrada sense arribar-la a obrir mai més. Ara mateix hi ha companys com l’historiador Jordi Oliva que intenten aclarir un capítol tan dolorós com els noms dels qui, malalts o malferits, van morir a la Catalunya nord entre 1939 i 1940. Una cosa tan elemental com la consulta dels llibres de registre dels cementiris i dels hospitals de Perpinyà passa a convertir-se en una feina àrdua i impossible. A vegades, l’excusa oficial és la cèlebre protecció de dades, un pretext nou que aspira a tancar amb pany i clau aquest aspecte de l’exili, que, per cert, presenta un altre forat terrible: els enterraments infantils, perduts darrere el silenci administratiu o l’amuntegament de les víctimes en ossaris comuns en els quals s’amaga el rastre dels noms i les identitats dels més petits.

Tota aquesta misèria i aquesta vergonya fan rumiar sobre una conclusió més general, i és que, a més dels horrors ja connaturals de les guerres i els exilis, la destinació final que cal donar a les víctimes i els morts ha estat sempre un espant en tot temps i en tot lloc. Aquest estiu mateix he llegit una novel·la excel·lent del francès Pierre Lemaitre, premi Goncourt, que porta per títol Ens veurem allà dalt i que també ha merescut una pel·lícula igualment reeixida. S’hi veuen amb una rotunditat i una transparència que fan escruixir les martingales i les barbaritats que van fer els francesos, després de la Gran Guerra, en matèria d’enterraments, de tombes, de cementiris i de memorials. Corrupció per totes bandes, negocis milionaris, especulació vergonyosa amb els cadàvers, desastres administratius i polítics... És una novel·la, només, però té un dring d’autenticitat que fa pensar que tot just arribem a intuir una mínima part d’un fenomen general que va adquirir grans dimensions.

Lemaitre, per cert, va completar aquesta saga amb dos títols més: Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes. Són dos llibres igualment magnífics, que també fa bo de recomanar ara que l’estiu i el tram final de les vacances semblen obrir-nos encara les portes a dedicar llargues estones a llegir. I potser a divagar, també, perquè ara m’adono que hem passat de la realitat a la ficció sense solució de continuïtat: i és que ja fa dies que sabem que l’una i l’altra s’alimenten mútuament i no paren de sorprendre’ns...