Sempre he pensat que quan marxem d’eixe món, si hi ha cel, serà una gran barra de bar amb llums de neó i «catxondeiu» cada dia, ambient agradable i gens estrident.

Salvant les distàncies, recentment em vaig retrobar amb un cel terrenal. Es tracta de cala Treumal, un paratge dividit entre Blanes i Lloret, el Xiringuito cala Treumal, al terme de Blanes i la resta a Lloret.

D’aquest «xiringuito», si se’m permet l’expressió, en volia parlar. Enguany en Jaume i la seva muller, la Fina, celebren els 50 anys d’un «xiringuito» de platja amb majúscules i que amb el pas dels anys s’ha anat modernitzant, és tot un plaer degustar amb les vistes de mar, sorra i roques, un peixet o un bon arròs. M’expliquen que ara fa 50 anys s’estilaven més les cassoles o els peus de porc. El cert és que se’m fa difícil plantejar-me uns peus de porc a peu de platja, però, està clar, eren altres temps i els pares d’en Jaume, els fundadors de l’aventura, ho tenien clar.

El servei amb la mà trencada en tractar tota mena de visitants atents i àgils i en Jaume com sempre amb la seva dona al control del vaixell.

Per molts anys i moltes gràcies per fer feliços durant tant de temps els turistes d’estiu a cala Treumal. Precisament la revista comarcal Celobert del mes de juliol hi dedica un ampli reportatge amb la història i les anècdotes del local, i et desperta, com no podia ser d’altra manera, un somriure en veure en imatges 50 anys d’història.

Arran del darrer article on explicava les característiques de dos establiments, un company em va recriminar que ho anunciés. Jordi, no veus que s’omplirà de gent i ja no hi podrem anar? Em recriminava indignat. Primer vaig pensar, tens raó; ara, després i amb l’ordinador al davant vaig pensar poca cosa us descobriré jo abans que sant Google. Ara, el que mai ens donarà aquesta tecnologia és el plaer de gaudir d’un bon arròs en un tros de cel de la Selva.