Un que ja ha fet els 80 fa molts anys que es passeja, camina, pels carrers de Girona recordant l’encís, el flâneur dels Baudelaire/Benjamin de la no ciutat postmoderna.

No oblidem que com a artista i literat tinc una curiositat immensa i, des que surto al carrer i aixeco el cap per mirar el cel a primera hora del matí, intueixo d’antuvi si el dia serà clar o núvol, si farà fred o calor i, si corre l’aire, em diverteix endevinar si serà plaent o empipador, durant la jornada que tot just comença.

Soc dels que els agrada trepitjar la ciutat pam a pam, però no em fa res confessar que finalment he cedit a la pressió que han exercit sobre mi alguns vells amics jubilats i he sol·licitat la targeta Bus70, que permet a tots els septuagenaris (i en endavant) gaudir de 40 viatges gratuïts al mes, amb els autobusos urbans.

Soc caminaire de mena, però he de dir que quan em cal fer trajectes més llargs, des de fa un temps, utilitzo la targeta Bus70, sobretot quan vull anar a les biblioteques de Santa Eugènia (Salvador Allende), Sarrià (Emilia Xargay) i al poble de Salt. De tant en tant, també tiro de targeta, quan he de creuar de dalt a baix la inhòspita Gran Via, sobretot els estius, atès que és una avinguda amb poques ombres que, principalment a l’època més xafogosa del termidor revolucionari francès, es fa feixuga de transitar.

Aprofitant aquesta deferència que les autoritats municipals tenen amb els ciutadans que ja tenim una certa edat, a vegades, sobretot el dies festius que estic més desvagat, quan passo per davant d’alguna parada de TMG, si en aquell moment veig que s’atura un bus, hi pujo perquè l’atzar em sorprengui. Tinc fal·lera per saber on em durà i per descobrir, a cavall, la ciutat en moviment.

L’autobús i també els cotxes particulars transiten més de pressa per la vila quan és festa. Tots els vehicles es mouen amb molta més celeritat que qualsevol altre jorn de la setmana, això es deu al fet que no hi ha camions ni les furgonetes dels repartidors que els dies de cada dia, amb el seu tràfec prolix, fan que el trànsit sigui més intens.

Els diumenges i altres dies marcats en vermell en el calendari gregorià és quan solem fer aquesta experiència, atès que és quan Girona és més tènia; algun cop, hem viatjat fins i tot sols amb el xofer. A vegades, quan les temperatures són més extremes, s’incorporen al recorregut violaris que fan servir el bus com a refugi climàtic i, de tant en tant, algun passatger rondinaire que enraona sol o fa algun comentari al conductor.

Quan anem a Salt, sobretot en dies feiners, el bus és una festa del color, un autèntic rendez-vous multiracial. Hi ha gent amb els orígens més diversos. No hi falten mai dones emmocadorades, amb posat seriós, que sovint estan voltades de quitxalla, cotxets, carros de la compra...

Unes altres usuàries característiques de la Línia 7 solen ser llatinoamericanes ufanoses que es fan notar, utilitzant un to de veu més alt que la resta del passatge. Tot sovint aprofiten el trajecte per parlar pel mòbil, contestar missatges o escoltar música pels auriculars.

De catalans clàssics, sobretot joves, n’hi ha pocs que facin servir el transport públic. La majoria tenen vehicle propi i només alguns jubilats en són usuaris habituals. En general el bus de Salt l’utilitzen més els nouvinguts, no pas per convenciment, conviccions ecologistes o empatia amb la lluita contra el canvi climàtic, sinó més aviat perquè la seva economia no els permet encara tenir un vehicle privat.

L’autobús és un bon lloc per confraternitzar amb gent diferent de la que ens relacionem normalment en el dia a dia. És una possibilitat que agraïm, atès que la nostra feina, llegir, pintar, reflexionar... la fem ara i adés en solitari en el nostre estudi, o a les biblioteques on és sabut que s’hi exigeix un sepulcral silenci.

Durant anys, havíem pensat que anar en bus per la ciutat no feia per nosaltres, ho vèiem com un servei públic adreçat als que viuen lluny, o per als que es cansen aviat de caminar. Ara ens hem adonat que també és molt útil per als que ens agrada badar. Ens captiva la idea de recórrer el municipi sense tenir un rumb determinat, poder meravellar-nos del caos que hi ha en el món en què vivim i poder observar, analitzar i criticar l’entorn social que ens envolta.

Ara de gran hem descobert el bus, però això no vol dir que no continuem fent molts quilòmetres a peu per Girona, que és la manera ideal per trobar gent, sobretot veïns i amics amb els quals no deixem passar cap oportunitat per anar a fer un àpat i enraonar, contrastar opinions, discutir i, per què no dir-ho, també xalar.

És per a mi un goig seguir el pas de les estacions i copsar la seva paleta de colors canviants. No soc cap entusiasta de la variada gamma de verds que guarneix Girona la primavera i l’estiu, més aviat em veig com un pintor que sap fruir de tots els matisos i policromies que ens ofrena la tardor. M’agraden els grocs, vermells, taronges, ocres, marrons, carmí-violetes. Per a mi, el blanc i el negre no són colors; de fet, a la meva generació, parlàvem dels televisors de color i dels de blanc i negre. El blanc i sobretot el negre que tant plau al geni de la generació oculta, l’amic Ansesa Gironella, són neutres ideals per als dibuixos i les tintes.

I clourem aquest escrit rememorant la introducció que solia fer quan em presentava als meus alumnes de plàstica els anys que vaig estar lligat a l’ensenyament.

M’agrada voltar, però més enllà de caminar, no sé anar en bicicleta, no tinc carnet de conduir, no sé nedar i em sentiria ridícul si hagués de ballar. No tinc vehicle privat, ni disposo de mòbil, ni ordinador, però he donat la volta al món diverses vegades i he estat a molts països i a les principals ciutats del planeta.

El que també puc afirmar, n’estic orgullós i en faig bandera, és que he dibuixat i pintat moltíssimes obres, i sobretot podem dir ben alt que tenim i hem llegit milers de llibres. Aquest gaudi no té preu.