Segueixo des de fa dies el cas de l’assassí de Barcelona a l’espera que l’atrapin abans que passi a l’oblit (avui ja gairebé). El del pare que va matar el seu propi fill asfixiant-lo amb un coixí per venjar-se de la seva parella. Un cas que es remet, com si tingués el mateix fil conductor, al de José Bretón i Tomás Gimeno. L’assassinat em fa pensar en una anècdota que comptaven sobre Franz Kafka. Em fa tornar cap a ell i dir-li, al geni creador de Metamorfosi, que estava equivocat.

Segons expliquen, un dia Kafka va veure una nena plorar en un parc. Al preguntar-li per què plorava, aquesta li va contestar que era perquè havia perdut la seva nina. Kafka va tenir una idea. Cada setmana des de llavors va escriure una carta a la nena fent-se passar per la seva nina. En les cartes li deia que, tot i que estimava molt a la seva propietària, havia decidit conèixer el món. Ja li explicaria dels seus viatges i de les seves aventures pels cinc continents. Va seguir així durant setmanes fins que un dia Kafka li va comprar una nina dient-li que a la fi havia tornat del viatge. No era la mateixa, és clar, el viatge l’havia canviat.

L’anècdota, si és certa, demostra el valor com a persona de qui va ser potser l’autor més important del segle XX, tot i que sé pels seus diaris que el gran geni tenia una vida tortuosa. Però la història no acaba allà. Un any després l’escriptor mor. La nena es fa gran amb un record preciós de Kafka. Llegeix cada un dels seus llibres, s’aficiona a l’autor i s’enamora de la seva literatura. Fins que un dia descobreix amagada a la nina una carta de l’autor. La carta deia: «Tot el que estimes probablement es perdrà, però a la fi l’amor tornarà d’una altra manera».

Em fa fins i tot certa ràbia contradir una història tan bella, però aquests dies no deixo de dir-me que persones com Martín Ezequiel Álvarez Giaccio i el seu terrible crim confirmen que Kafka estava equivocat. L’amor de l’infant a la mare (i fins i tot al pare) no tornarà de cap manera. I potser per això, per la innocència de l’infant, per la premeditació de l’assassí, per refutar aquesta magnífica sentència de Kafka d’una manera tan sinistre, és pel que més ens crida l’atenció el cas de l’assassí de Barcelona. Per ser el causant de que tot aquest amor infantil, una cosa tan pura i perfecta, ja no torni mai. El viatge a què ens envia aquest crim ens canvia, com el de la nina, ens fa menys il·lusos.

Kafka, jo no sóc qui per dir-te que estaves equivocat. T’ho diu el mal que habita entre nosaltres. Lamentablement.