Segur que la Laika té molt a veure amb el fet que a hores d’ara tingui les meves reserves a l’hora d’obrir la porta de casa a un nou gos. Me la vaig quedar quan la meva mare no es va veure en cor de cuidar-la. Sabia que era una bona gossa. No li vaig posar la cadena en cap ocasió. Caminava o corria sempre a la vora dels meus peus. Si m’aturava, ella ho feia. Esperava que em bellugués per fer-ho ella. S’asseia a la vorera a l’espera que no passés cap cotxe per poder travessar al meu costat. Només lladrava quan era necessari. Es coneixia tots els camins, totes les dreceres de la Vall de Sant Daniel. No buscava raons amb altres gossos, tot el contrari, els malcarats la neguitejaven i mirava de girar cua. Aquest va ser el motiu que un dia la perdés. Degué agafar un corriol per no topar-se amb una fera malcriada. Al cap de dues hores, la vaig veure entrar al jardí, com si tornar a casa fos el que havia de fer. L’edat escurçà les caminades fins a reduir-les a un passeig vora de casa. Recordo la seva mirada a la sala del veterinari quan aconseguí posar-se dreta. No pateixis, ens ho hem passat bé. Final de trajecte.

Quants dels gossos que els nens es troben embolicats amb cel·lofana el dia de reis o el dia del seu aniversari coneixeran la flaira de la terra coberta de gebrada o la d’un camp d’userda acabat de segar? Quants d’aquests gossos regal experimentaran la sensació plaent de beure i jaure després d’haver corregut quilòmetres per terrenys pedregosos? Quins seran els afortunats que se’ls oferirà el goig d’acoblar-se o de tenir una cadellada? La majoria sortiran de casa i tornaran lligats a la cadena i les seves peülles no hauran conegut altre terreny que el dur asfalt. Aviat els passeigs amb la intenció que el gos estiri les cames es converteixen en un espai per a les deposicions. Prou que l’animal mira de retenir la defecació el màxim temps possible per evitar l’estrebada de la cadena i cap a casa.

Quina és la solució quan els adults estan a la feina i els nens a l’escola? El gos quedarà aparcat en un balcó, en una terrassa o al garatge amb una única missió: lladrar com un condemnat al pas d’un veí o davant qualsevol soroll imprevist. Serà un lladruc indiscriminat, constant, sense que es pugui saber si la cridòria es deu a la presència d’un desconegut. Les urbanitzacions i zones residencials són on la contaminació acústica d’una polifonia de lladrucs –alts, baixos, aguts, roncs– arriba al seu zenit amb la mirada complaguda de l’ajuntament. El consistori considera que durant el dia la gent no dorm, no treballa a casa o no vol estar tranquil·la. Pel que fa a la nit, què no pot solucionar un bon hipnòtic! Seria oportú que el doctor Estivill assistís en un ple municipal i expliqués la importància d’un bon descans per no perdre el somriure ni la gana, per un bon sexe i per prendre bones decisions polítiques.

Tradicionalment, on els gossos l’han passat magra ha estat a pagès. Els gats a caçar rates i els gossos a lladrar o a vigilar les vaques o les cabres mentre pasturen. L’aspror de la terra imprimeix un caràcter utilitarista i poc donat al sentimentalisme. Sé de gossos que es passen la vida estacats a una cadena de metre i mig com a molt sense que al seu amo –mai millor dit–, que només se li acosta per donar-li les sobres del dia, se li ocorri deixar-lo anar una estona.

La naturalesa ha volgut que no existís un sol model de gos, sinó centenars amb un sol propòsit: que cada persona, cada família, independentment del color de la pell, si és hetero o de la lletra de l’espectre LGTBIQ+ que s’identifiqui, de quin sigui el seu club de futbol o el seu partit polític, pugui tenir un gos que ni fet a mida.