Demà no és la Diada Nacional, demà és el dia que els llacistes surten a bramar i a insultar. Cert que això ho fan sempre, al·lèrgics com són a tota discrepància, però l’11-S ho fan amb cobertura televisiva, així que quan criden han de compondre un gest institucional, per més que les institucions hagin assolit en aquesta desgraciada terra el seu nivell més baix dels últims tres mil anys.

Si no vaig assistir mai a una Diada quan era catalana, no assistiré ara a la Diada Llacista, que si et despistes et venen una samarreta. Ni tan sols el més independentista dels meus fills -quin disgust va tenir, pobre, quan en una excursió campestre, una cabra se li va cruspir el llaç groc- pensa acostar-se a la manifestació. A la meva família cadascun té les seves raons per deixar plantada la Paluzié i el governet en ple, i les del meu fill són més poderoses que les meves.

-Ens tanquen l'oci nocturn i quan els convé, pretenen que ens ajuntem en una manifestació? Hi anirà la seva p. mare.

El que no té el noi de ben parlat, ho té de sincer. En alguna cosa li hauré influït, ja que, tot i que independentista, sap reconèixer que hi ha coses més importants que Catalunya, una de les quals és divertir-se. Com em va succeir a mi, a força de complir anys, el que li costarà serà trobar una cosa menys important que Catalunya. Temps al temps.

Si el que tinc a casa serveix com a baròmetre, la Diada Nacional-Llacista −cada vegada el nom s’assembla més a Nacional-Socialista− serà una altra reunió de catalans de mitjana edat, la meitat jubilats i l'altra meitat pendent de la seva no llunyana jubilació. Almenys no faltarà tema de conversa, tu quant cobres de pensió, tu creus que a mi m'arribarà, a mi em falten encara cinc anys, i així.

Anar a cridar una vegada a l'any no fa mal, així visiten Barcelona: déu-n’hi-do com ha crescut la Sagrada Família des de l'any passat; mira, 26 euros l'entrada, a Madrid segur que els jubilats entraríem gratis. No, cridar −amb moderació, que ja tenim una edat− no és dolent, el dolent és continuar donant la tabarra amb 1714, que si érem una nació, que si el Decret de Nova Planta, que si etcètera. No imagino un monàrquic francès donant la murga amb la família reial tan maca que tindrien si no hagués estat per la Revolució Francesa, i això que aquesta és 75 anys més recent. Un poble que perd els orígens perd la identitat, però un poble que viu apegat als seus orígens, mai evoluciona i a sobre és un corcó.

Per evitar l'enfonsament d'assistència a la Diada Nacional-Llacista, la Generalitat ha llançat un cartell cursi, de color rosa i amb un tipus calb que tant pot ser Pau Casals com el calb de la loteria. Tan cursi serà, que a més de treure-li al pobre Casals una frase de context fins que sembla de Paulo Coelho -no serà casual que duguin el mateix nom- li han dibuixat un ocellot a l'espatlla, i per si ni així queda clar que és una al·legoria del Cant dels Ocells, del seu bec surt una nota musical. He vist cartells més adults a preescolar. Li canvien l’ocellot cantaire per un dècim, i els surt gratis l'anunci de la pròxima rifa de Nadal.

Per si no hi havia prou motius per no assistir a la Diada, existeix ara el risc de moviments sísmics. No s'alarmin, serà Pau Casals removent-se en la tomba.