El turisme espanyol està molt enganxat a la terra i és majoritàriament de sol i el que s’assaja és el turisme desenganxat a l’espai i, majoritàriament, de Lluna. Actualment, el turisme espacial no és gran cosa, però cal pensar que el cinema va començar sent una atracció de fira (i ha calgut un segle d’art perquè torni a ser-ho amb les pel·lícules de superherois). Hi ha més alegria amb els èxits de la nova carrera espacial entre els apòstols del liberalisme que entre els científics. Que els milmilionaris igualin eels estats excita els liberals. Entre el poder dels magnats als Estats Units i la força de lladregots com els càrtels a Mèxic o el Koki a Veneçuela, l’estat queda en res.
La nau de l’empresari Jeff Bezos ha aconseguit pujar a 100 quilòmetres i baixar, el que és deu vegades més que un avió i mil més que l’atracció més alta del Parc Warner de Madrid. El viatge permet veure la Terra en l’espai, com veiem la Lluna. El globus terraqüi inspirarà poemes -com va fer la lluna- en allò que els preus es popularitzin i en comptes de prosaics multimilionaris puguin viatjar miserables poetes. Es preveu que els 250.000 dòlars que costa el bitllet espacial privat -anada i tornada- siguin 10 vegades menys en 20 anys. Potser en 40 anys per 2.500 dòlars es pugui fer un creuer a una estació espacial amb sopar romàntic i vistes a la Terra, encara que no és previsible que actuï Tom Jones. Potser en mig segle hi hagi vacances orbitals low cost que atreguin als practicants de balconing espacial. Per ara, és turisme de gamma alta, que aspira a la desestacionalització de les estacions espacials, que gaudeixen del mateix temps tot l’any. Fa anys, la gastronomia espacial eren pastilles i farinetes, ara hi ha cuina liofilitzada, aliments termoestabilitzats, ionitzats, deshidratats, congelats, fruites seques i begudes en pols. Caldrà veure com evoluciona quan els xefs galàctics de l’alta cuina i les factures estratosfèriques creïn els menús del futur en aquests fogons que ja tenen més de laboratoris de la Nasa que de casa de l’àvia.
