La premsa, ràdio i televisió al servei de l’independentisme ha llançat les campanes al vol per glorificar l’èxit de la manifestació de la Diada. No es podia esperar menys del servilisme d’uns mitjans de comunicació que han fet bandera de la mentida i l’engany.

Les escasses veus que s’atreveixen a qüestionar tímidament el rendiment decreixent de manifestants i la divisió existent entre els partits independentistes són ràpidament sufocades per un munt d’invectives dels guardians de les essències pàtries.

Sota la consigna «Lluitem i guanyem la independència», la manifestació va començar al carrer de Pau Claris (a prop de la plaça d’Urquinaona), va baixar per la Via Laietana i va girar per l’avinguda del Marquès de l’Argentera fins a l’Estació de França.

En un recorregut de menys de dos quilòmetres, és increïble la presència de 400.000 persones, segons els organitzadors. Per a la Guàrdia Urbana, els participants eren 108.000.

Quines ganes d’enredar el personal! És més realista el càlcul realitzat per un diari d’abast estatal que va dividir en dotze trams els 50.930 metres quadrats, cadascun amb una densitat entre 1 i 2 persones per metre quadrat, per avaluar un total de 85.015 assistents.

Aquest número, però, no supera les sis xifres, objectiu que s’havia fixat Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Per tant, han d’inflar el globus.

Ara bé, com que els organitzadors no es creuen el seu còmput, es qualifica l’esdeveniment com una de les més grans mobilitzacions a Europa en temps de pandèmia.

A veure, no calen tantes exageracions. La capacitat de mobilització de l’ANC, tot i que minvant, és encara significativa. Els esforçats manifestants són una comunió de fidels que comparteixen els mateixos ideals, que expressen sentiments afins, que es vanten de ser inassequibles al desànim, que estan emprenyats per les travetes entre partits i que demanen una república impossible.

No és estrany que la Paluzie, emulant la Carme Forcadell d’anys enrere, exclami: «President, faci la independència!». Que trenqui els ous i faci una truita? És una grotesca imitació d’aquella exigència de posar les urnes, que va acabar com el rosari de l’aurora.

Més enllà d’una frase enginyosa, la petició és equívoca. Si es vol exercir la independència, prèviament s’ha de guanyar. Quin és, doncs, el missatge? Anar contra el diàleg i a favor de la via unilateral, que significa la confrontació amb Espanya. I quan s’emplaça el president de la Generalitat a complir un mandat inexistent, s’aposta per l’enfrontament.

President, recordi el poeta que va escriure: «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills».