El Banc d’Espanya va advertir al juny, fa tres mesos, que l’última pujada del salari mínim, el 2020, va frenar la creació d’ocupació entre els col·lectius amb menors salaris, a la qual cosa Podemos va respondre amb una crida a «córrer a cops de gorra» al governador de l’esmentat banc. És un indici més que el màrqueting polític s’està imposant als arguments de tipus tècnic, que aconsellen cautela per evitar efectes no desitjats, com la proliferació de l’economia submergida o la disminució de la creació d’ocupació, potenciant la dualització entre els que estan dins i fora del sistema. Crear ocupació de qualitat requereix estratègies més complexes i a llarg termini, i per això el Govern hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de començar el curs enfrontat a la patronal amb la qual tant presumeix d’haver arribat a acords.

La cancel culture o cultura de la cancel·lació dels nostres dies no deixa de ser un despropòsit i un revisionisme sense cap ni peus, un «embolica que fa fort» que té com a objectiu desprestigiar els grans artistes que han destacat al llarg de la civilització europea. A La deshumanización del arte (1925) Ortega y Gasset ja advertí que la renúncia de la responsabilitat amb la realitat comporta la desintegració i ruptura dels nexes lògics. El fet real i incontrovertible de la dominació cultural dels nostres dies s’esdevé en el període de la guerra freda cultural –anys cinquanta del segle passat– en què la CIA va implantar en els Congressos per la Llibertat de la Cultura (sic) els gargots i esoterismes abstractes, difícils d’explicar –i entendre–, ja que racionalment són inexplicables. Tot i que els núvols el puguin tapar, el sol surt cada dia...

En complir-se els vint anys del terrible atemptat de les Torres Bessones, tots els mitjans en parlen, i m’ha portat el trist record d’una visita a Viena aquell fatídic dia. Fèiem un viatge pel Centre d’Europa, i aquell dia ens tocava visitar Viena per escoltar-hi un bell concert.

Havent dinat, per fer temps visitàrem El Prater, amb la seva gran roda. En pujar al cotxe, per anar cap a la sala del concert, el xofer estava trasbalsat. A la ràdio donaven les notícies del tràgic atemptat. Totes i tots els del grup quedàrem astorats. No sabíem què dir, ni què fer, hi havia senyores que ploraven, d’altres que volien tornar cap a casa, ja! Ho veiem molt gros. Alguns parlaven d’una possible guerra mundial.

La nostra guia, la Carme, acostumada a tractar gent, va intentar calmar els ànims, tot fent-nos veure que, malgrat ser molt dolorós, no hi podíem fer res. Anem al concert, on la música de grans compositors ens infondrà un xic de pau a l’esperit, i en el nostre interior, oferim-lo a les víctimes de la tragèdia.

Aquella idea a la major part del grup ens va semblar bé. Segur que no hi vàrem posar tota l’atenció que mereixia, la tristor era més gran, però l’oferiment vers les víctimes fou el coadjuvant que ajudà a donar-li valor.

Aquella nit bona part de nosaltres no vàrem poder dormir.

Esperem que tota la gent que va perdre-hi la vida reposin en Pau.