És ben sabut que Josep Pla va ser un gran coneixedor de l’art i els artistes del seu temps, i dubtava de la legitimitat de les arts anomenades d’avantguarda que es posaren a l’ordre del dia amb suport econòmic institucional durant els anys cinquanta del segle passat substituint les arts figuratives arrelades a Occident des de Grècia i Roma. També el mentor mallorquí de Baltasar Porcel, Llorenç Villalonga, l’autor de Bearn, era del parer de Pla. En una carta que Villalonga envià a Porcel el 26 de juny del 1970 s’hi pot llegir aquest fragment: «Tornant a n’això del possible esgotament de la cultura actual, record lo que li digué a Ortega un pintor abstracte: «Sí, a noltres ens ridiculitzen, però què faria vostè si tingués vint anys i un pinzell a la mà? ¿Pintar com Velázquez?». Tenia raó aquell pintor, sols que era una raó desolada, d’esgotament... Avui no es pot pintar com Velázquez o com Rubens, perquè «ja està fet». Però no es pot «pintar» com Miró, perquè Miró «no pinta res». Després d’una gran catàstrofe i després d’un nou paleolític podrà tal volta tornar un nou renaixement».
És evident que els intel·lectuals dels nostres dies han abandonat el camp de l’estètica artística als vents políticament correctes. Els maîtres à penser del nostre país es limiten a correspondre a les invitacions del formulisme més elemental. Amb el daltabaix del coronavirus i la davallada econòmica que estem patint, és possible que l’art esmentat es fondrà per donar pas a un nou ordre estètic acordat a les necessitats regeneratives que demana la societat. Altrament serà el caos...
