Durant les darreres setmanes hi ha hagut una veritable allau de notícies sobre la sortida de les tropes dels Estats Units (EUA) i els seus aliats de l’OTAN d’Afganistan, paral·lelament a la sorprenent ràpida tornada dels talibans al poder. Que els EUA hagin intervingut a Iraq, Afganistan, Líbia, Síria o altres països àrabs o islàmics, ja sigui per l’11-S i el terrorisme o per altres motius, ja no és notícia. La novetat és que abandonin el país.
A partir de la Guerra del Golf (1990-1991), que va suposar l’ocupació d’Iraq per tropes nord-americanes i altres posteriors intervencions a Somàlia (1992-1993), amb bombardejos contra objectius militars però sovint també civils, l’islamisme més radical va decidir atacar directament els Estats Units i els seus aliats (entre ells nosaltres) a través salvatges atemptats terroristes: Nova York 2001, Madrid 2004, Londres 2005, París 2015, Brussel·les 2016, Niça 2016, Barcelona 2017.... En tot cas, ningú pot discutir que les primeres grans intervencions militars nord-americanes a l’Orient Mitjà van ser molt anteriors a l’11-S.
Però tornant a Afganistan, qualsevol govern que necessiti el suport d’un exèrcit estranger per a mantenir-se en el poder, ja sigui l’exercit soviètic (1979-1989), ja sigui el nord-americà i els seus aliats (2001-2021) difícilment pot pretendre tenir prou suport popular. Per a la URSS, a banda del suport al govern socialista i laic instaurat el 1978, la prioritat era la seguretat i l’estabilitat de les seves repúbliques frontereres amb Afganistan (Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan i la també propera Kirguizistan). Per als americans ho era la lluita contra el terrorisme, la seva prioritat nacional a partir de l’11-S. En tot cas, cap de les dues té cap justificació des del punt de vista del dret internacional. Tampoc la situació de les dones no ha estat la prioritat en cap dels dos casos, encara que la seva situació hagi millorat en aquestes dues etapes, especialment a les zones urbanes. Però ja abans de la recent victòria dels talibans, el país continuava sent un dels pitjors del món per a la meitat femenina de la població.
Potser trigarem mesos en saber si el nou govern islamista mantindrà una política més moderada que en la seva etapa anterior (1996-2001), o bé tornarà a practicar una repressió salvatge com llavors, especialment contra les dones però també contra la dissidència política en general. Amb episodis com la salvatge execució de l’ex-president Mohammad Najibullah, refugiat a la seu de l’ONU de Kabul l’any 1996.
Si els talibans fan una política més moderada, especialment amb les dones i els dissidents, probablement serà possible l’establiment de relacions diplomàtiques amb el nou govern. Però no oblidem les excel·lents relacions dels EUA amb l’Aràbia Saudita, Qatar o Pakistan, on la situació de les dones i la persecució de la dissidència no són gaire millors.
A partir d’ara és el moment també de fer recompte dels crims de guerra que s’hi han produït per part dels diferents bàndols, incloses les unitats militars de l’OTAN. No només dels EUA, doncs també s’han conegut casos per part de les tropes o de l’aviació britànica o australiana, entre altres. Wikileaks ja ho va fer públic fa uns anys, especialment amb els Diaris de la guerra d’Afganistan, i Julian Assange, fundador i ex-portaveu de l’organització, n’està pagant durament les conseqüències, aïllat en una presó d’alta segurament propera a Londres acusat de suposat espionatge (sic). Els darrers crims de guerra van fer-se públics fa tan sols uns mesos: l’assassinat d’almenys 39 civils afganesos per part de soldats de les forces especials de l’exèrcit australià.
Després de gairebé 20 anys de guerra, hem de parlar de 165.000 a 220.000 persones mortes a conseqüència dels combats, de les quals al menys entre 45.000 a 50.000 civils, en els dos casos segons diverses fonts. És cert que la corrupció dels governants afgans n’ha impedit el desenvolupament social i econòmic però, com ha dit recentment Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, la missió de les tropes de l’organització atlàntica era «protegir als Estats Units, no a l’Afganistan». I ja sabem que els interessos nacionals dels EUA inclouen controlar, directament o amb governs fidels, una gran part del estats arreu del dos hemisferis. Avui el país afgà continua essent un territori estratègic, ja que té frontera amb tres països tan poblats com Xina, Pakistan i Iran.
