L’augment de preus de l’electricitat dels últims mesos no és un problema exclusivament de la península Ibèrica, és un problema europeu. Es deu a un sistema de generació de preus basat en un mercat diari on el preu que preval és l’última l’oferta que iguala a la demanda. Diem que el preu marginal més alt és el que s’aplica cap enrere, per a tots els que han ofertat, fins al primer. Així, hi ha tecnologies que entren al mercat a preu zero o gairebé, sabent que segur que entraran al mercat. A poc a poc van entrant totes les tecnologies fins que arriben les que tenen costos més elevats. En aquest punt, la tecnologia que acaba de cobrir la demanda diària és la que dona el preu a totes les altres tecnologies que han participat en la sessió.
Aquest sistema de subhastes marginals és el que la UE va triar per liberitzar el mercat elèctric i preval a la Península des de 1978. Aquest tipus de mercat pot ser vàlid quan la diferència de preus entre les diferents tecnologies no és massa gran. Té l’avantatge de fomentar les tecnologies més barates, però amb el risc de caure en greus problemes quan les diferències de costos són molt grans. És el cas actual. Si des de 1978 el cost de la generació d’electricitat amb gas natural era de poc més de 60 €/MWh, amb un cost variable de 33 €/MWh (que vol dir que podien arribar a ofertar fins aquest preu), amb els nous preus del gas d’aquesta setmana (es cotitza al mercat internacional a 69 €/MWh) i amb el cost del CO2 amb preus per sobre de 60 €/tCO2, el preu de generació amb gas és de 191 €/MWh, amb un cost variable mínim de 162 €/MWh.
El preu just elèctric hauria de ser la suma ponderada de tots els preus de les tecnologies que intervenen en la subhasta. Així, si la nuclear aporta 55 a un preu 44 €/MWh, la hidràulica aporta 29 a un preu de 12 €/MWh, el cicle combinat de gas aporta 51 a un preu de 191 €/MWh, la eòlica aporta 53 a un preu de 40 €/MWh, la fotovoltaica a porta 15 a un preu de 49 €/MWh, la cogeneració aporta 29 a un preu de 191 €/MWh i la biomassa i els residus aporten 10 a un preu de 77 €/MWh, el preu ponderat de la suma de totes les aportacions (254) seria de 91 €/MWh, mentre que el mercat a preu marginal serà de 191 €/MWh. El funcionament marginal ha allunyat de forma anòmala el preu just del preu final, amb una brutal diferència entre ambdós preus de 100 €/MWh. Per entendre el problema, mirem el preu ponderat quan el gas anava a 20 €/MWh i el CO2 era zero: el preu ponderat seria de 50 €/MWh i el preu marginal del mercat de 66 €/MWh, amb una diferència tímida, de 16 €/MWh. És a dir, quan el preu del gas era baix la imprecisió del sistema era baixa i es compensava per les hores del mercat quan no hi havia entrada dels cicles combinats. Amb els preus del gas alts aquesta imprecisió és inaguantable pel mercat, afavorint només a les empreses que tenen generació nuclear, hidràulica, fotovoltaica o eòlica que van a mercat.
Des de 2006 es dona voltes a si cal treure les tecnologies hidràulica i nuclear del mercat. Ara també hi hauríem d’afegir les tecnologies renovables. O bé es podria fer un mercat en cascada, on primer ofertin les renovables, després nuclear i hidràulica i finalment el gas, agafant per a cada tram de mercat el preu resultant de forma independent a la resta de trams.
La pregunta que cal fer és per quina raó una qüestió que es debat des de 2006 no ha reeixit en tots aquests anys. La raó és per incompetència del ministeri. Per fer memòria, el ministre que va fer la liberització va ser Josep Piqué, després va tenir la competència Rodrigo Rato, després José Montilla, seguit de Joan Clos, Miguel Sebastian, José Manuel Soria, Álvaro Nadal i Teresa Ribera. Només la ministra actual tenia coneixement sobre la complexitat del sistema energètic abans d’arribar al càrrec. És més, abans de la liberització els preus es fixaven en acord entre el ministeri i les companyies elèctriques a partir de l’estudi dels costos i d’aplicar un benefici raonable. A partir de la liberalització el ministeri va perdre el coneixement d’aquests costos i encara el que és normal és que els alts càrrecs de direcció del ministeri provinguin de les empreses del sector, a més de la coneguda porta giratòria per la qual certs ministres es jubilen a les empreses elèctriques. Amb aquestes circumstàncies, com es vol que el ministeri tingui cura dels interessos del consumidor? El 2012 vaig demanar la dimissió de Soria pel primer decret que va fer, amb un paràgraf copiat, amb punts i comes, d’un document de la FAES. Indicava que el ministre estava teledirigit. I així va ser, el consum d’electricitat va caure per la crisi immobiliària i les noves tarifes van aguantar els marges de les companyies elèctriques com si no hi hagués hagut la crisi.
Amb tota aquesta història és de lloar que la ministra encari la crisi de preus energètics d’aquest moment rebaixant els costos regulats de la factura, retornant els ingressos del CO2 al consumidor i traient la major part dels beneficis extra (els que diem caiguts del cel) a les centrals de generació sense gas. La rebaixa la veurem aquest mes i serà notable, gairebé revolucionària. Potser l’extracció dels beneficis caiguts del cel seran tombats per la justícia un dia, però llavors ja serem lluny del desafortunat context actual, amb més generació fotovoltaica i amb més contractes bilaterals i fruit de subhastes públiques que compensin la situació. Aquesta acció només la podia fer una ministra segura de si mateixa i valenta. Desitjo que aguanti l’embat que li està fent el sector elèctric. De fet ja va aguantar la darrera crisi ministerial tot enfrontant-se a José Luis Ábalos i a la vicepresidenta Carmen Calvo. De tant en tant la història ens aporta persones especials que ajuden a resoldre disfuncions heretades de fa més de 20 anys.
