Quedo astorat de fins a quin punt s’ha fet mediàtic l’anomenat «cas bisbe Novell», i de la quantitat de fariseus que hi ha entre nosaltres. Són gent que res no els va bé, que veuen la maldat a cada cantonada, critiquen, opinen de forma maldestra, menteixen, inventen... gairebé com si hi hagués hagut un crim. Res més lluny de la realitat. El ja exbisbe Xavier Novell, pel destí o karma que tots portem a dins en major o menor mesura, s’ha trobat amb una persona amb qui comparteix aquest destí, i això els ha tocat molt fort el cor als dos. Han pres decisions, sí, però no han mort ningú, que se sàpiga, com no sigui que algú s’hagi mort d’enveja. Un ha renunciat de bisbe, i tots dos han oficialitzat privadament que són parella. Fins aquí, res de l’altre món. Només fets que s’han produït i es produiran segurament sempre. El morbo s’ha apoderat dels mitjans i d’una part de l’opinió pública, que fa molt de soroll. A la parella de Xavier Novell li han carregat tots els defectes: maldat, divorci d’un marroquí amb dos fills, escriure porno... i a l’exbisbe, li han encolomat tots els mals haguts i per haver. Fins i tot es parla de possessió del dimoni perquè Novell havia interpretat aquesta figura a la Patum de Berga. Vestir-se de dimoni potser no va ser un acte afortunat, però sí disculpable i fins i tot valent.

Ara, els fariseus, que jo pensava que ja no existien, volen llançar l’exbisbe al foc, com més virulent millor. Fan pena. Molts no han trepitjat mai una església i segurament no ho faran. El cas és, vista la poca vida interna que tenen, destrossar i a veure qui la diu més grossa contra la pobra parella. Però l’atac final en el fons no és contra l’exbisbe, sinó contra l’Església.

Xavier Novell, amb bon i lloable criteri, ha aplicat allò de cadascú «és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules». Deixin que la parella faci la seva vida en pau, que es nomeni tan aviat com sigui possible un bisbe substitut o –com se sent a dir– que s’ajunti el petit bisbat de Solsona amb el de Vic, i s’acabi una polèmica que mai de la vida hauria d’haver anat tant lluny. De la tropa criticaire cal dir-ne: «Senyor, senyor, perdona’ls perquè no saben el que fan».

I si «els de dalt» tinguessin prevista una altra missió per a Novell diferent a la de bisbe, i tant o més important? Recordo que de cada persona tot està escrit quan naixem, fins l’última coma, excepte els suïcidis, que són de lliure albir. Els camins del Senyor són inescrutables.