Crisi al Govern? Descarat que sí. Trencadissa? Només quan un dels dos pensi que hi guanya alguna cosa. Fa uns dies Elsa Artadi va afirmar que Pere Aragonès, a la taula de diàleg, només representava ERC. Això de la representació és un dels embulls d’aquest sagramental: Junts diu que la negociació ha de ser entre Catalunya i Espanya, no entre governs; el president, al seu torn, afirma que el Govern és la representació institucional del país. Qui té raó? La veritable qüestió és qui posseeix els colzes més esmolats per desplaçar l’altre, però farem veure que ens els creiem, i per il·luminar-los anirem a pams, com els agrimensors.

Si del que es tracta és de representar Catalunya, amb els delegats de partit que nomenin Junts i ERC no n’hi ha prou, perquè sumen menys de la meitat dels diputats i només un 41 per cent dels votants. Caldria afegir-hi els enviats de la CUP per arribar a la majoria del Parlament, i algú altre per superar la meitat dels vots populars. Per aquí no anem bé.

Pot dir-se, com fa Aragonès, que el Govern representa el país i, per tant, a la taula hi han d’anar consellers? Tampoc és un plantejament rigorós. Qui representa el país és el Parlament de Catalunya, el qual elegeix (investeix) el president de la Generalitat. Aquest concentra la representativitat en la seva persona, per lògica institucional i perquè ho diu l’Estatut. Tal qualitat no desapareix pel fet que nomeni i despatxi lliurement els consellers. Si en ús de les seves facultats de «més alta representació de la Generalitat», i perquè «dirigeix l’acció del Govern», decideix enviar a la mesa de diàleg un grup d’electricistes municipals jubilats o de bidells d’institut, en això no hi hauria minva de representació, perquè ell, que és qui la té, els hi transfereix temporalment. En qualsevol cas, hauria de ratificar el que acordessin i, segons del què es tractés, caldria també la ratificació parlamentària.

Per tant, senyores i senyors, si us plau, una mica de rigor i menys tremendisme.