En el període d’un mes, s’hauran estrenat la darrera pel·lícula de Marvel, Dune i, finalment, No time to die, la nova aventura de James Bond. Més enllà de si agraden més o menys, dels inescrutables camins que porten de les valoracions destructives als enaltiments superlatius, els tres títols tindran una cosa en comú: han retornat, com poques estrenes des de l’inici de la pandèmia, la sensació d’esdeveniment a les sales de cinema. És aquella expectació davant la imminent possibilitat de veure una cosa, aquells nervis quan et dirigeixes cap a la sessió, aquella constatació que bona part de les converses cinèfiles giren al voltant d’una mateixa cosa. Una immersió al relat i a la seva percepció que, durant molts mesos, semblava desnaturalitzar-se però que ara, gràcies al quòrum per voler veure una pel·lícula, s’està recuperant en tot el seu esplendor. És un sentiment que no és només exclusiu dels que vivim per a això. Són esdeveniments que aconsegueixen mobilitzar un tipus d’espectador que potser no demana el mateix que tu a la ficció audiovisual, però que l’acaba degustant amb la mateixa intensitat i se suma a un debat que no para d’enriquir-se. Per descomptat que també hi ha qui aprofita per relativitzar-ho tot i substituir els arguments per simples invectives, però la bona notícia és que es va al cinema, se’n parla i queda assenyalat al calendari, com a indestriable del seu temps. És evident que les plataformes han vingut per quedar-se i han canviat unes quantes regles del joc, però entrar al web d’un cinema i veure que la majoria de sessions de Dune estaven pleníssimes demostrava que, mal els pesi als apocalíptics, hi ha litúrgies que no desapareixeran mai. Evolucionaran, les passaran magres, tindran molts alts i baixos, hauran de tornar a guanyar-se el públic, però no desapareixeran. N’hi ha que no concebem un món sense sales de cinema i d’acord, té contraindicacions i a vegades és un acte de fe (potser és l’hora de plantejar-se morrions gratuïts per als que parlen durant una projecció?) però anar a veure una pel·lícula de ciència-ficció tan singular envoltat de tanta gent i tan diversa no té preu, ni mai serà suplantat per una experiència domèstica. Per còmode que sigui el sofà i per 4k amb què es pugui veure. El mateix es pot dir dels festivals de cinema, que comencen a poder treballar a ple rendiment i apel·len també al romanticisme d’un esdeveniment. Tot plegat, al final, és la síntesi d’una virtut que ens defineix i que no hem de perdre mai: el nostre sentit de la meravella.
