La setmana passada assenyalava dos problemes de la llei Castells per a la reforma de la universitat. El primer, que la llei és encara més neoliberal que el sistema universitari de Colòmbia o Xile, on els instituts universitaris privats –religiosos o laics– han d’incloure una clàusula d’utilitat pública i de rebuig de l’ànim de lucre. Pel que sembla, la llei no té res a dir sobre aquest particular. Aquí es pot muntar una universitat amb la finalitat de guanyar diners.

El segon és el problema central de la investigació universitària que, al no dependre la seva execució del Ministeri d’Universitats, es gestiona des d’un ministeri aliè a la vida universitària. Això provoca que els que concedeixen beques, ajuts i projectes, les comissions que manegen les agències, pot ser que no tinguin res a veure amb la vida universitària. Aquest és el terreny d’oportunistes de tota condició que sense claredat, criteri, publicitat i mèrit utilitzen els privilegis d’accés als buròcrates caps de servei, orientats pel principi d’evitar complicacions. Així es converteixen en jutges de programes persones que amb prou feines estarien en condicions de competir als ajuts que concedeixen. Passa en les beques Juan de la Cierva, o en els projectes d’investigació ministerials. En ells hi ha informants decisoris que mai han dirigit un projecte ni possiblement el dirigeixin en un futur. Aquesta situació disfuncional reclama que tota comissió pública sigui nomenada, en atenció als seus mèrits, per gent de prestigi responsable, que evadeixi els actes discrecionals arbitraris de cooptació.

Però en ser aquests dos principis vitals on la llei no hi entra, no són els principals defectes que observo a l’esborrany, que d’altra banda té encerts indubtables. El punt més important està ben lluny dels detalls «progressistes» amb què el ministre Manuel Castells va tirar l’esquer al públic, que va caure en el parany amb l’assumpte d’eliminar la signatura del rei dels diplomes, l’ampliació com a elegibles a rector als professors titulars, o la creació d’unitats d’igualtat de gènere, que ja existeixen en la majoria de les universitats, encara que sense protocols d’actuació adequats. Però l’important és l’articulat sobre la governança universitària, perquè aquí és on la universitat es juga el seu destí.

Tendeixo a pensar que el fet que aquests pocs articles no s’hagin elevat a un tema de debat pugui ser degut a que ningú aposti gaire perquè aquesta llei entri en vigor, donada la vergonyosa paràlisi legislativa de les Corts. Però jo no estaria tan segur, perquè la forma de governança que proposa el títol VII de la llei és possible que li sembli bé a gent de PP. Aquí em centraré només en les qüestions que més interessen a l’opinió pública, és a dir, l’elecció de rector i de degans, el que determina la vida universitària en la seva totalitat. I és que de forma sorprenent, l’esborrany de la llei no fixa una manera d’elecció de rector, sinó que n’ofereix tres de possibles. Això és una anomalia que pot generar una radical heterogeneïtat de règims universitaris.

Aquestes tres maneres són les següents: primer, el que es té actualment, que tria el rector per sufragi universal ponderat. Aquesta ponderació es concedia fins ara per estaments, amb independència dels votants efectius en cadascun d’ells. Això determinava que de vegades un nombre mínim d’alumnes decidís el rector. En general, si el professorat va dividit, decideix el Personal d’Administració i Serveis, que sol votar en bloc. La conseqüència és que el PAS és l’únic sector que ha crescut en massa salarial de manera constant en totes les universitats. La llei permet corregir aquest fet al possibilitar que s’adscriguin la totalitat de vots ponderats a un sector, només si hi ha una participació alta, encara que no obliga que es contempli la proporcionalitat entre votants efectius i vots ponderats vàlids. La llei, doncs, coneix el problema, però no el resol, ja que el deixa a la potestat de cada universitat. Però en general, els rectors són presoners dels col·lectius als quals aquesta mesura els privaria de part del seu poder. Així que deixar l’assumpte a les seves mans és bloquejar-lo.

El segon model d’elecció és mitjançant la creació d’un òrgan específic d’elecció creat per la universitat. Aquest òrgan estarà format per 20 o 30 membres, dels quals la meitat seran professors. Imaginem que és un òrgan de 20 persones. Seran 10 professors, 2 alumnes, 2 PAS i 6 persones externes de reconegut prestigi cultural, empresarial o institucional. Després, es diu que s’ha de buscar la representativitat de les facultats, una cosa difícil de complir amb aquestes xifres. Davant aquest òrgan específic d’elecció es presentaran tots aquells que compleixin els requisits per ser rector, i aquestes 20 persones triaran el projecte que els resulti més convincent. Però la llei no diu res de com es trien aquestes 20 persones. És la pròpia universitat la que crea l’òrgan. No veig realment com pot generar un consens en el si d’una universitat per concedir a unes dotzenes de persones la direcció completa de la institució.

El tercer sistema és el més cridaner. Al rector el tria l’òrgan competent de la comunitat autònoma. Ara bé, que es triï una o altra d’aquestes tres possibilitats referides depèn, al seu torn, del que diguin els estatuts. Per descomptat, ningú amb una mica de seny està en condicions d’imaginar que uns estatuts d’universitat manin en el seu article corresponent que el rector serà elegit pel director general corresponent de la comunitat autònoma.

En tot cas, sembla que la gent està callada perquè, com que no s’obliga a res, tothom seguirà com està. Però el decisiu és que, segons aquesta llei, el rector elegit d’una manera o altra tindrà el poder de nomenar els degans. Ja no podrà fer-ho la Junta de Facultat, que només podrà oferir una terna perquè el rector triï a un d’ells. Com que la llei preveu que en el claustre hi siguin els degans, nomenats pel rector, més l’equip de govern, i com que no pot haver-hi més de 100 persones, amb facilitat el rector s’assegura una prima de control del claustre que neutralitza tota possibilitat que s’assoleixin els dos terços necessaris d’una moció de censura. D’aquesta manera, en conclusió, els poders dels rectors augmenten considerablement, raó per la qual potser no estiguin descontents.

En conclusió, si algú vol saber cap a on ens pot portar la llei Castells, que miri la sèrie The Chair. Net i civilitzat autoritarisme anglosaxó i jerarquització vertical d’empresa.