La Ricarda, la Ricarda i la Ricarda. Ja teníem una altra cançó de l’estiu, amb la diferència que entrem a la tardor i el nou curs polític, quan de cop els esdeveniments l’ajornen amb clau eleccions municipals de 2023 (un any i mig i escaig). Anem a pams. Entra dins de les hipòtesis plausibles que l’aeroport del Prat no s’hagi d’ampliar o no ho hagi de fer en línia amb el projecte previst i per tant requereixi de modificacions o de connectivitat amb Girona i Reus. Correcte. Ara bé, quan segons quin problema, avui dia, suscita massa unanimitats i amb un caire políticament correcte, alerta! I si a més, es pot utilitzar estratègicament per condicionar polítiques ambientals a Catalunya, més encara d’estar molt a la guaita. Per dir-ho clar, la Ricarda, s’està utilitzant com a símbol i cobertura del ja magnificat discurs i relat de la cultura del no, per tal que arribi amb més força a tots els racons de Catalunya i puguin treure rèdit amb més facilitat els partits que l’únic projecte que tenen és el cantonalisme (no toqueu la meva cantonada).

Entendria i signaria per la no ampliació de l’aeroport del Prat, per motius ambientals i climàtics (més emissions de CO2, més contaminació ambiental, acústica i lumínica, està més proper a nuclis habitats, etc.), per motius socials i econòmics (si això ha de seguir potenciant un model econòmic insostenible, que només beneficia grans capitals, multinacionals i tecnològiques, i un turisme de masses que molts analistes donen per caduc per raons en les que ara no entrarem). Ara bé, la insistència de molts partits i organitzacions i del mateix Govern de la Generalitat, oposant-se a l’ampliació pel perjudici que pot significar per l’espai natural de la Ricarda, ens porta una vegada més al relat naturalista i conservacionista, que tan està impregnant no només moviments socials i l’ecologisme (per cert, on està l’ecologisme social avui?), si no al mateix Govern de la Generalitat, al no tenir un projecte ben travat i fonamentat de transició ecològica i energètica. Ni projecte, ni prospectiva (excepte honroses excepcions), ni líders, etc. que posin fre a aquesta bola de neu que sortint de comarques interiors i/o allunyades de les àrees metropolitanes (on viuen les majories socials contaminades), està condicionant la política ambiental de Catalunya i ara més en concret les mesures que s’haurien d’estar prenent per l’emergència climàtica (que no és només un fenomen o una alerta, és també una prioritat institucional de la pròpia Generalitat).

I no es tracta, només, que a partir d’ara es modifiquin segons quines normatives urbanístiques en zones inundables, es tracta de com que el mal ja està fet i s’està fent des de fa molts anys!, preveure i estendre els dispositius d’adaptació climàtica que comportin el màxim de resiliència davant de fenòmens extrems i no tan extrems (n’hi ha de silenciosos, que no fan tant soroll, però van provocant milers de morts prematures anuals a les conurbacions industrials –dades oficials de la OMS–). Que aquestes conurbacions estiguin allunyades de petits pobles i comarques afavorides per la natura verge, no vol dir que no existeixin. Nova versió de les dues Catalunyes, en aquest cas la real i la imaginada pel món naturalista?

El contrast a més és demolidor i digne de provocar greuges i dinàmiques imprevisibles, quan en paral·lel els mateixos que estan contra l’ampliació del Prat, que són els mateixos (en vasos comunicants) que els que estan contra el projectat i no aprovat encara, parc eòlic marí de Roses, i també contra el teòric desplegament de les energies renovables, teòric, perquè més del 95% dels projectes estan aturats, per la moratòria de facto que entre uns i altres han aconseguit del Govern de la Generalitat, són els mateixos que no diuen res de res, el silenci és absolut i ensordidor, l’oblit és espectacular i imperdonable, la cortina de fum amb la Ricarda, segurament un regal del cel, sobre el projectat, aquest sí, ja aprovat i en informació pública (BOE del 28 de juliol), projecte aragonès batejat com «Clúster Begues», d’evacuació d’electricitat d’energia renovable cap a Catalunya, on els parcs eòlics i solars estaran a Aragó (entre altres raons, perquè aquí no en volem...), però la canalització (evacuació) de l’energia es realitzarà travessant Tarragona, fins Barcelona, amb noves línies de Molt Alta Tensió!!! (conegudes com a MAT), i on es preveuen construir unes 500 torres per transportar l’electricitat!!!. Curiosament aquest macroprojecte, que afectarà a mig Tarragona i Barcelona, no provoca alarma social!

Això que sí és una realitat, que sí és un projecte en curs, que sí afecta i afectarà a les comarques de Tarragona (ja saturades d’instal·lacions nuclears, petroquímiques i les comarques del Sud, amb força eòlica), més el seu pas per comarques de Barcelona, també saturades d’infraestructures, està sent silenciat, oblidat i no està a l’agenda ni del dit «ecologisme», ni dels moviments socials, ni dels partits polítics, ni, especialment, del Govern de la Generalitat?!!

Potser seria evidenciar la gran, enorme contradicció, l’enorme ridícul de que una iniciativa aragonesa, a més privada, detecti el gran retard i el gran dèficit energètic en renovables que té Catalunya, i que segons les previsions per al 2030 serà un dèficit irreversible, i detectant aquest buit, estigui apostant per omplir aquest buit?! Això sí, mentre alguns seguiran gaudint del paisatge, el «no al costat de casa meva» i la majoria seguirà patint els efectes de la contaminació ambiental, agreujats amb els creixents efectes del canvi climàtic. Fins que es cansin... I llavors la reacció social serà ingovernable.