Aquest noi que es diu Ibai Llanos, youtuber, té un gran mèrit. Diu molt d’ell que hagi aconseguit destacar en un terreny tan competit, i que s’hagi fet un nom, i un sou, sense cap condició intel·lectual i havent-hi hagut de posar molt esforç i molta feina. S’ha fet el rei del seu submon de futbolistes i adolescents que juguen a maquinetes. Molts són els que ho intenten, pocs els que ho aconsegueixen, i molt menys els que a més a més ho fan des d’un lideratge tan emergent. Per tant, no estem davant d’un qualsevol sinó d’un que sense ser ningú ni venir d’enlloc, ni haver estat ofrenat amb cap talent especial, ha aconseguit un èxit sensacional fent les seves coses i sense fer mal a ningú.
Per això és important que aquest noi procuri no cometre errors innecessaris. Errors no forçats, per dir-ho en termes esportius, que potser són els que més familiars li resulten. L’altre dia va fer un vídeo dient que anava al restaurant més car de Barcelona i era l’Àbac. Primer cal dir que l’Àbac no és ni de bon tros el restaurant més car de Barcelona, ni molt menys d’Espanya, però en tot cas és fer el mec dir que «vaig al restaurant més car». És fer el nou ric, el futbolista, la puta russa. Del preu se’n pot parlar. I se n’ha de parlar. Però en uns altres termes. Encara que només sigui per no deixar-te impressionar per 200 euros de pam i pipa, ni –molt més greu– per aquesta cuina ensopida, retòrica, poc dotada i completament irrellevant de Jordi Cruz. Tot el que té de guapo ho té de manca de talent. És la buidor. No hi ha res. Ni una sola aportació, ni una sola idea. Amanerament d’estudiant que suspèn la Literatura i només sap fer papiroflèxia. Això és exactament l’Àbac: la papiroflèxia en què excel·lia el tontet de la classe, que repetia curs però els avions de paper que feia eren els únics que volaven.
Jo no crec que Ibai Llanos hi guanyi res, des del punt de vista del seu prestigi i la seva validació com a alguna cosa més que un pallasso d’internet, anant a fer el pagès a un mal restaurant pel simple fet que és caret. Vull dir que és car pel que et donen: no pel preu. Ningú que no sigui Ibai Llanos espera dinar en un tres estrelles per menys de 300, però és que tots menys ell sabem que l’Àbac no és realment un tres estrelles i que Michelin juga brut a Barcelona, premiant el que no té sentit i castigant els veritables genis, per protegir la decadent cuina francesa.
Cadascú té la seva opinió, i la seva sensibilitat, però el que mostra Llanos en aquest vídeo és la seva ignorància, la seva manca de dotació intel·lectual (i general); és un «siente pobre en su mesa» però d’una pobresa molt més humiliant que l’econòmica, perquè de diners, l’Ibai en té. I aquest és el pitjor frau del vídeo, en tant que si els altres es deuen a la pretensió i a la ignorància, defectes perdonables i que tots en alguna mesura tenim; quan als minuts darrers el youtuber es fa com l’escandalitzat pel preu, una mica més de 200 euros per persona, dient que no tornarà perquè no s’ho pot permetre, menteix deliberadament. Menteix suposo que per empatitzar amb els seus seguidors, menteix potser perquè creguin que ell és un dels seus, i estic convençut que més d’un imbècil s’ho creu. Però això és fer trampes. Això és pitjor que la ignorància: és riure’s de la ignorància dels altres, de la bona fe dels curts de gambals. Això és tractar el teu públic de border-line: és insultant, és fraudulent i és mesquí, per molt que fos veritat que siguin uns incapaços (que no ho sé).
Ibai Llanos té uns ingressos mensuals que li permeten anar cada dia a un molt bon restaurant, i no aquesta paròdia de l’Àbac; i pagar factures de veritat i no aquesta penyora de la senyoreta Pepis que va fardar d’haver pagat a l’avinguda del Tibidabo. Jo no soc el mànager d’aquest noi, però si el fos li diria que el seu negoci té molt a veure amb el grau de veritat i de genuïnitat que hi posa, i que la farsa i la pretensió l’allunyaran d’aquesta veritat fonamental amb què aconsegueix interessar ell mateix, més enllà de les coses que diu i fa. L’entrevista amb Messi va anar bé precisament perquè no va voler ser qui no era, ni Puyal, ni Maradona, ni Valdano. Veies parlar dos nois igual de capaços en un terreny concret i igual de limitats en tots els altres, i la cosa més o menys funcionava. Era veritat.
A l’Àbac hi vaig veure un que es creia més llest que tots els altres i se li veien tots els fils a Superman. No m’agrada que nois que malgrat tot se’n surten cometin errors tan estúpids. No m’agrada que nois que treballen, que s’esforcen, que de molt poquet en treuen molt profit, facin el ridícul. Ibai Llanos no mereix que Ibai Llanos el posi en aquesta situació tan poc falaguera. Per molta audiència que el vídeo tingui, tira per terra moltes hores d’implicació seriosa –que respecto i admiro– mirant de construir un personatge, un món i una interacció que vagi més enllà del menjar porqueria (per insistir en la metàfora gastronòmica) tan usual a la xarxa. Encara que costi d’entendre, aquest article és un elogi.
