Quan algú em pregunta on treballo, a què em dedico, què faig, sempre solo donar la mateixa resposta: «Soc periodista, tot i que ara no treballo en cap mitjà». Després, si convé, especifico quina és la meva feina actual, però la meva primera resposta és aquesta: soc periodista.
Quina bestiesa, no? Fa anys que no faig una entrevista, que no publico un reportatge, que no escric una notícia, que ni tan sols edito una trista nota d’agència. Però, tot i així, soc periodista. És una condició tan inherent a mi com ser gironina (una altra bestiesa, i encara més gran, perquè això sí que no ho vaig triar!).
Per a mi, hi ha una diferència, i no pas petita, entre ser periodista i fer de periodista. No és cap exclusiva del periodisme, és clar que no: diria que qualsevol persona pot sentir un ofici com a part de la seva essència, de la mateixa manera que qualsevol persona pot pensar que ni allò que ha estudiat ni cap de les feines que ha fet la representa més enllà de ser una manera més o menys digna de guanyar-se la vida.
Alguns es poden passar tota la seva vida laboral «fent» la mateixa feina, però sense «ser» mai. I hi ha persones que, encara que faci anys que estan treballant en un determinat sector, sempre sentiran que «són» una altra cosa. Tan lícita és una cosa com una altra, encara que crec que són més feliços i fan més bé la seva feina els que tenen la sort de ser allò que fan, de fer allò que són.
En el meu cas, ser periodista no s’ha limitat mai a ser una feina, no és una professió: és una vocació. I les vocacions no fan vacances, hi són les 24 hores del dia, tots els dies de l’any. Potser per això els veritables periodistes (que no vol dir necessàriament els bons!) no es jubilen mai. No deixen mai de ser-se, per molt que faci temps que ha gin deixat de fer-ne.
No deixes de ser periodista quan estàs fent una cervesa, ni quan estàs de viatge, ni tan sols quan estàs a la cua del súper o a la sala d’espera del metge. Fa prop de 14 anys que vaig plegar del Diari, i encara ara sovint m’adono que faig cròniques mentals del què passa al meu voltant. A les nits electorals –o quan hi ha un fet d’aquells que sé que impliquen tota la redacció i exigeixen hores i hores de feina sense pausa– m’he de contenir per no trucar i demanar si els cal ajuda. Em fa mal el cor quan veig mitjans que publiquen notícies sense contrastar, que difonen rumors sense fonament, que donen veu a personatges que no tenen cap mena de credibilitat. Sento vergonya aliena quan un periodista utilitza malament les paraules, quan trobo una coma mal posada, quan es destaca l’anècdota i no la notícia. M’enrabio jo sola si topo amb titulars enganyosos o notícies tergiversades. M’indigna la manca d’ètica professional i que mitjans suposadament seriosos se saltin el codi deontològic sense cap escrúpol. Soc conscient que la professió està en hores baixes.
I, malgrat tot això, estic contenta, estic molt contenta, perquè avui, amb aquest article, d’alguna manera, torno a casa. Torno a fer allò que soc.
