«Del passat, no hi ha res aprofitable»

«Del passat, no hi ha res aprofitable» Pla fa un informe després de conversar llargament amb un Josep Tarradellas que ha tingut més de vint anys per reflexionar a l’exili sobre els encerts i els errors en el seu paper dirigent a la Generalitat republicana. Tarradellas, que té les seves pàgines fosques en la Barcelona revolucionària de 1936, ha tingut temps de meditar i afrontar una rectificació que, amb un punt d’atzar, el porta al seu retorn com a president i el restabliment de la Generalitat, en una operació coordinada amb el govern central. Escriu Pla en el seu memoràndum: «Per a prevenir el caos, s’ha de crear un equip de treball format per molt poca gent: quatre o cinc (Tarradellas: política; Ortínez: burgesia; Vicens Vives: interessos clericals; Sardà: economia) polítics especialitzats en les qüestions bàsiques. Aquest equip ha de ser el noyaux del futur partit conservador català. Del passat no hi ha res aprofitable: és un cementiri literal. No s’ha de ressuscitar ni l’Esquerra ni la Lliga ni cap altre organització d’aquesta classe».

Un dirigent disposat a fer autocrítica Tarradellas en aquell moment ja és una personalitat desvinculada de l’Esquerra a l’exili interior i exterior i que ha sabut despullar-se de la melancolia del passat per pensar sobretot en el futur. Per això connecta amb un grup dirigent més jove que ell que l’acaben portant a pactar el retorn i el restabliment de la Generalitat, a través de l’acord amb Adolfo Suárez (a través també de Carles Sentís, l’home de la UCD a Catalunya). Una operació que en part té l’objectiu de frenar l’establiment d’un Consell preautonòmic presidit per socialistes o dirigents del PSUC.

Però sobretot l’informe Pla recull els pensaments d’un home que l’exili li ha servit per reconèixer els errors de les dues proclamacions efímeres d’independència realitzades per Macià i Companys, per copsar aquest desassossec cíclic dels catalans inclinats a espatllar l’autogovern amb abraonats i descosits actes de trencadissa total, de pèrdua transitòria de la lucidesa i el gradualisme.

Tallar l’AP-7 o les venes Tot ell el fa un text que ens fa pensar en el present. Però també sabem que el català potser ja declinant és un home emocional i lent en la revisió de l’èpica amb autoengany. També passa avui en dia. El 3 d’octubre l’Assemblea Nacional Catalana va aplegar 3.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana i 7.000 segons els organitzadors. El «ja ho tenim a tocar» sembla que ha entrat en la fase del principi de realitat. Un abnegat creient dels fets de la tardor de 2017 va escriure també el 3 d’octubre en un tuit: «Fa quatre anys a aquestes hores ja feia estona que tallàvem l’AP-7. Ara, nois i noies, més aviat ens tallem les venes». Encara hi ha moments pel reviscolament i la fantasia com les corredisses de l’Alguer. L’embolic judicial de vol gallinaci a Sardenya serveix per esfereir-se de l’erari públic destinat a desplaçar un gran nombre de càrrecs públics a l’illa italiana, quina cosa ens mostres la vacuïtat de l’exercici del poder simbòlic quan tanta feina hi ha per fer en l’administració de les coses en un autogovern amb un pressupost gran i unes responsabilitats encara majors. Qualsevol europeista lúcid que pervisqui a Catalunya ha d’estar molt atent a la qüestió prejudicial plantejada davant el Tribunal de la Unió Europea. Una Europa eficient i forta hauria de ser diligent en el compliment de les euroordes. Aquest és el tema, Firatast a l’Alguer només un subproducte d’un món ja vençut que l’informe Pla ens recorda que es reprodueix cíclicament.

UN DIA FELIÇ Han vingut a dinar a Pals JLL i MB. Dia de felicitat total, un retrobament desitjat després del llarg túnel de la pandèmia. També hi és MP, que els coneix per primer cop i diu «quines màquines!» quan veu l’energia de Marià parlant de la vida des de l’alçada dels anys i la molta molta vida viscuda (de París al món...) i descobreix en Josep, escola de sofisticació, rigor i bon fer. Coneixent-los a ells em coneix bastant més a mi i d’on vinc. Hem menjat bé i ben regat. Moral de victòria del tot renovada!

quasi s’ha acabat la pandèmia La portada del diari diu en lletres ben grans «La pandèmia està sota control». Quants mesos esperant aquest dia. Però encara hi ha feina a fer. Mirant les dades de vacunació a Espanya: un 77’7% de la població ja té la vacunació complerta. En el cas d’Astúries la xifra de vacunació complerta arriba fins al 84’5%. Però Catalunya té un índex de vacunació complerta del 74%, només té per darrera del ranquing les Illes Balears amb un 70’9%. Què ens passa? Un factor relatiu és la piràmide d’edat però essencialment això mostra que hi ha més col·lectius refractaris a vacunar-se. En la piràmide d’edat, els joves de 12 a 19 anys han demostrat un comportament exemplar i un 79’1% ja tenen la dosis complerta, superant les franges de 20 a 29 (75%) i de 30 a 39 (74’95). Definitivament, alguna part de la població entre 20 i 39 anys és que la es resisteix a vacunar-se. A nivell d’Espanya, un 79’6% de la població ja té almenys una vacuna, quina cosa ens indica que lentament arribarem al 80%. Els últims dies el progrés en la vacunació és d’una dècima per dia quan els dies de bona vacunació el ritme era d’un 1% per dia. Així estem, en un país que ha tingut un comportament exemplar en la vacunació i amb uns reductes de negacionistes i indolents que persisteixen i que de mica en mica els hem d’anar acompanyant siusplau per força a la vacunació (amb mesures com el passaport Covid per entrar a espais comuns). Quasi s’ha acabat la pandèmia però n’hem de treure lliçons.