Acomençaments de la darrera centúria, les avantguardes artístiques varen consagrar a Catalunya diversos gegants de la pintura (Picasso, Dalí, Miró, Tàpies,...) que es feren famosos, sobretot a l’estranger. Més tard, a Barcelona i a la Figueres del tardofranquisme, es crearen les fundacions, una estructura de promoció que exigien els nous temps i la modernitat euroamericana.

Aquestes fundacions es convertiren en autèntics santuaris, on culturalistes i turistes podien anar a adorar els seus ídols. La funció d’aquestes institucions és fer bullir l’olla, revalorar l’obra de forma permanent, a base d’organitzar mostres, exposicions, retrospectives,... tenir l’artista en el candeler i sobretot mantenir una cotització elevada de l’obra, de manera que el gran capital, l’alta burgesia i bancs vagin comprant peces i el poble ras litografies, clauers, tasses, llibres i altres objectes de marxandatge.

És així com grans corporacions a nivell internacional comencen a invertir en art, com ara els Morgan, Rockefeller, Guggenheim i a l’estat la Fundació March, Santander, BBVA, Caixabank,... aquestes entitats són les que avui tenen les millors col·leccions d’art modern i les que inflacionaren el mercat, aconsellant als seus millors clients que invertissin en cultura, venent la producció artística dels grans genis com un valor refugi segur.

A banda d’aquests grans grups financers, a Catalunya el gran valedor de l’art modern i contemporani ha estat l’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas. Aquest mecenes cultural, assessorat per especialistes com ara la Glòria Bosch, té la millor col·lecció privada de pintura i escultura dels segles XX i XXI que exhibeix en les seus diversos centres situats a Barcelona, Torroella i Palafrugell.

De totes les fundacions dedicades a l’art que hi ha a Catalunya, només la Dalí i la Picasso estan amb números verds, totes les altres són econòmicament deficitàries.

Tota aquesta reflexió sobre com està el món de l’art a casa nostra, ens ha vingut motivada per la lectura del llibre de referència Pere Casanovas, l’escultor dels altres, escrit, poc abans de morir, pel malaguanyat periodista mataroní Manuel Cuyàs.

Nascut a Sant Miquel de Campmajor, Casanovas és un proletari amb consciència de classe. Un antic militant del PSUC que durant anys ha exercit d’artesà metal·lúrgic i, que més recentment s’ha prodigat com a escultor. De fet, ara mateix i fins al 31 d’octubre té oberta una exposició de la seva obra «Pere Casanovas escultor i col·laborador d’artistes» a la capital del Maresme.

En la seva faceta d’artesà metal·lúrgic, Casanovas ha col·laborat amb els millors artistes, tant nacionals, (Tàpies, Guinovart, Plensa, Mariscal, Llena, Perejaume, Subirachs...) com internacionals (Palazuelo, Oteiza, Horn, Bill, Calder,...) construint materialment algunes de les seves obres més emblemàtiques. Cal dir que a nivell local gironí, també ha treballat amb Torres Monsó i Pep Admetlla.

Fins ara, l’única notícia que tenia de Casanovas era la que havia llegit en un dels darrers articles escrits per en Cuyàs, en el qual comentava que el llibre havia tingut molt mala acollida entre els artistes catalans que hi sortien, atès que l’artesà-escultor tirava sovint d’ironia, donant a conèixer algunes extravagàncies, egos i comportaments poc edificants d’alguns divos internacionals, i no tan divos, locals, que són creguts i sentits com una veixina.

El llibre, de compra obligada pels amants de l’art, conté una catalogació molt acurada de les gairebé 1.000 obres que al llarg de la seva trajectòria han sortit dels diferents tallers que Casanovas ha tingut a Mataró.

Pere Casanovas, l’escultor dels altres, està il·lustrat amb nombroses fotografies i explica multitud d’anècdotes que desmitifiquen bona part de les patums artístiques del nostre país, que sovint s’emporten fama i diners i s’obliden dels proletaris-artesans que instal·len les obres i que, en darrer terme són els que han de resoldre tots els problemes tècnics que sovint es plantegen, unes preocupacions de les que els seus creadors no en volen sentir ni a parlar.

En canvi, Casanovas no s’oblida en el llibre de citar als seus empleats als que considera com amics, camarades, col·laboradors necessaris, imprescindibles, per tal d’assolir l’èxit de l’empresa. Casanovas, que creu en la revolució, voldria que els artistes fossin uns profetes, l’avançada d’una futura, utòpica societat socialista-llibertària.

És curiós que malgrat que molts artistes contemporanis han simpatitzat amb l’esquerra, hagin acabat, la majoria, sent superindividualistes, egocentristes, nihilistes i en definitiva mercantilistes posant-se a disposició dels poderosos, burocràcies estatals o corporacions financeres al servei del capitalisme.

Amb la mort nietzscheana de Déu i dels grans relats religiosos, filosòfics, polítics, l’estat i el capital euroamericà són partidaris de la sacralització de l’art i els artistes d’avantguarda, com uns nous xamans de la religió postmoderna del buit, el no res i de no saber racionalitzar.

He de reconèixer que com a pintor humanista admirador de Rembrandt, Goya, Turner o dels muralistes mexicans, no m’entusiasma l’escultura d’alguns autors postmoderns que per a mi conreen en excés geometries formalistes antifiguratives.

En Pere Casanovas i el seu equip se n’han vistes de tots colors i han hagut de resoldre, en la més estricte solitud, problemes tècnics com ara la complexa instal·lació del David i Goliat a la vila olímpica i situacions de gran compromís com el muntatge del World Voices de Plensa en el Burj Khalifa, l’edifici més alt del món.

Volem cloure aquest escrit sumant-nos a la percepció que el filòsof Xavier Antich té de Pere Casanovas, quan diu que, pel seu treball valuós, silent i constant, se’l podria considerar com l’artista català més desconegut de la segona meitat del segle XX i, afegim nosaltres, per tot el que ha fet, pel que explica i pel que segurament encara calla, mereixeria també seure a taula amb els déus de l’Olimp.