Del premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques 2021, conegut com a Nobel d’Economia, se n’ha atorgat la meitat a David Card per les «contribucions empíriques a l’economia laboral» i l’altra meitat a Joshua Angrist i Guido Imbens per les «contribucions metodològiques a l’anàlisi de les relaciones causals».

Els mitjans de comunicació s’han centrat en David Card per l’anàlisi dels efectes del salari mínim, la immigració i l’educació en el mercat laboral. Els seus estudis demostren empíricament que augmentar el salari mínim no significa necessàriament pèrdua de llocs de treball. Així mateix, que els ingressos dels treballadors d’un país es poden beneficiar de la immigració. I que l’impacte de l’educació en els salaris és prou important per a l’èxit futur dels estudiants en el mercat laboral.

L’estudi inicial, publicat l’any 1994 amb el títol «Salaris mínims i ocupació: un estudi de la indústria del menjar ràpid a Nova Jérsei i Pensilvània», i el llibre posterior, Mite i mesurament: la nova economia del salari mínim (1995), van causar una profunda commoció en economistes de l’establishment.

Cal destacar la reacció airada de James M. Buchanan, premi Nobel del 1986, considerat «l’arquitecte de la dreta radical americana actual». Segons ell, els resultats desafiaven una hipòtesi central de la teoria econòmica políticament correcta: tota pujada de preus (salaris) dona lloc a una baixada de la demanda (de treballadors).

És a dir, quan un axioma (una proposició admesa sense demostració) trontolla com a conseqüència d’una recerca empírica, encara que sigui parcial, aleshores s’opta per no donar-li importància.

Així, Juan Ramón Rallo, partidari del liberalisme llibertari, subestima al guardonat: «Ningún economista serio podría afirmar que ninguna subida del SMI, en ningún lugar del mundo y en ninguna época de la historia, podría generar destrucción de empleo».

D’acord, però la reflexió també és vàlida per a la teoria de l’oferta i la demanda desenvolupada per l’escola austríaca: cap economista seriós podria creure que el comportament racional individual, en tots els llocs de món i en totes les èpoques històriques, podria generar l’equilibri entre oferta i demanda.

Ara bé, davant la crítica tan ferotge David Card va confessar, en una entrevista el desembre del 2006 que: «M’he mantingut al marge de la literatura sobre salaris mínims. (...) Em va costar molts amics (...). Van pensar que en publicar el nostre treball estàvem sent traïdors de la causa de l’economia en general». Quin cagacalces!

Per sort, altres economistes han continuat la feina i, avui dia, els estudis favorables a la pujada del salari mínim es compten per milers, desmentint els arguments de la CEOE i del Banc d’Espanya.