Investigadors de les Universitat de Girona, Deusto i Colònia acaben de publicar un article (*) que considero cabdal i del que voldria fer un petit resum, seguit d’uns comentaris personals.

La pandèmia COVID-19, amb les situacions de confinament, mesures preventives i paralització important de l’activitat social i econòmica, ha implicat i implica una crisi de dimensions desconegudes per les generacions presents i amb conseqüències que encara ni hem analitzat ni mesurat totalment. Aquestes característiques i dimensions suposen un impacte crucial en tots els nivells de la societat, família, comunitat i institucions.

En el benentès de que els autors ens alerten de que els resultats presentats són exploratoris i preliminars, en el referenciat treball (*) es diu que la pandèmia de la COVID-19 ha generat a Espanya uns canvis en els valor i normes que fins ara regien la nostra societat. Sembla que la COVID-19 ha provocat un repunt en les posicions de defensa de la seguretat i la vigilància, un augment de certes posicions materialistes fruit d’una modificació sobtada i important de les condicions sanitàries, materials i de treball, i una erosió del suport a la democràcia en favor d’alternatives més autoritàries i un desgast en la confiança institucional. És a dir, la davallada de la confiança en el Parlament, implica una erosió del suport a la democràcia amb el conseqüent repunt de posicions alternatives al voltant d’un líder fort i del govern d’experts. Sortosament, a diferència del Parlament, la confiança en el sistema sanitari mostra una tendència ascendent com a principal institució a l’hora de donar resposta a la pandèmia.

Assistim també, a un descens de la confiança social i una menor preocupació generalitzada per les condicions de vida de la gent gran. Tan sols l’interès i preocupació per les condicions de vida de les persones aturades es veu reforçat. Podríem dir que hi ha un avanç de posicions individualistes en la societat i d’una tendència que no dona suport a la solidaritat ni a la preocupació i interès pels grups més vulnerables. És a dir, els nivells de solidaritat i confiança social descendeixen, apuntant cap a un individualisme més pronunciat. Sortosament si que augmenta la preocupació i interès envers les persones sense feina.

Sembla obvi doncs, que hi ha un (lleuger) desgast dels valors democràtics, al mateix temps que s’observa un repunt de posicions més autoritàries que requereix urgentment atenció i anàlisi especialment en relació al nivell de crispació i polarització polítiques observats darrerament.

Sortosament al meu criteri, en el referit estudi s’observa una evolució clara i significativa cap aquelles respostes que donen prioritat a «donar més veu a la gent en les decisions importants que pren el Govern» i «protegir la llibertat d’expressió». Sembla doncs que en aquests paràmetres hi ha una reducció dels valors materialistes i es dona més prioritat a «mantenir l’ordre al país» i «combatre l’alça dels preus» entra d’altres aspectes.

Bé, el que jo voldria finalment dir és que la COVID-19 és un exemple clar de crisi traumàtica a nivell de societat que continua activa i que està acompanyada de dos crisis de transcendència monumental: una potent crisi econòmica i un problema de sostenibilitat dins del que un ric major és el canvi climàtic. A la vista d’aquest panorama que al meu criteri és negatiu i més aviat pessimista, em sento obligat a dir, clamar i exigir que els nostres polítics deixin de perdre temps, energia i recursos en batalles menors quan no trivials com poden ser el «procés», les escaramusses electorals o simplement evitar parlar d’aquestes tres crisis que són cabdals pel nostre present i pel futur immediat. Ho entendran els nostres representants?

(*) Bartolomé, E., Coromina, L. i Dülmer, H. (2021). Valores bajo presión: estudio preliminar sobre el cambio de valores ante la crisis de la COVID-19 en España. Revista Española de Ciencia Política, 55, 143-165. Doi: https://doi.org/10.21308/recp.55.06