Després de més de deu anys de procés, Catalunya es troba òrfena de projectes col·lectius engrescadors i està empantanegada enmig d’un embolic que ens impedeix avançar i del que no sabem o no volem sortir-nos-en. De manera lenta però imparable, la força dels fets ha anat dissipant el miratge d’una Catalunya independent. Aquella aposta agosarada, a més d’egoista i insolidària, d’una secessió a l’abast de la mà i sense grans traumes, que va il·lusionar a uns i espantar uns altres, ha quedat finalment en no res. La república catalana ha deixat de suposar una amenaça per convertir-se només en una nosa, una molèstia. Com un gra al clatell que, sense preocupar en excés, incomoda, malgrat tot, amb una coïssor persistent. Està clar que la independència és un horitzó impossible a mig termini (a llarg, segurament també) i cada cop són més els que no se la prenen seriosament.
Recordo que poc abans de l’1 d’octubre del 2017, durant els dies trepidants previs a aquell simulacre de referèndum, molta gent va tenir por de debò i fins va plorar en veure el caire temerari, pràcticament suïcida que agafaven totes aquelles manifestacions efervescents. No van ser pocs els que, alarmats, van traslladar els seus estalvis fora del territori català o que, almenys, no es van tranquil·litzar fins que les entitats financeres els van garantir que les seves economies no corrien perill. Ha plogut molt des d’aleshores i, avui, ningú ja no pateix pel que pugui passar perquè, de fet, tothom sap que no passarà res. Cert que encara hi ha cridòria i discursos abrandats (no sé si sincers) que intenten mantenir l’esperança en l’objectiu impossible però, tot plegat, foc d’encenalls. La por ja no fa retirar diners de les entitats catalanes, entre altres raons perquè, en el seu moment, aquests organismes van tenir el seny de traslladar les seus socials a altres punts de la geografia espanyola, fora de l’abast dels aprenents de bruixot insensats. Quasi tots els protagonistes del procés s’han convertit en uns personatges mesells i cridaners, més pintorescos que perillosos, que el que provoquen bàsicament és una certa vergonya aliena i commiseració. No vol dir que no continuïn perjudicant l’economia, el progrés i la salut mental col·lectiva del país, però allò que se’n diu espantar, ja no espanten pràcticament ningú.
Es podran fer els jocs de mans i les combinacions de xifres que es vulguin però la veritat és que el procés no ha rebut ni de lluny el suport massiu ni majoritari que alguns havien vaticinat. Malgrat els esforços dels seus promotors (uns donant la cara i altres des de darrere la bardissa) i de no pocs mitjans públics i privats que no es cansen de promocionar-los de manera impúdica, no han aconseguit el seu objectiu elitista i megalòman. Segur que l’Estat no ha estat sempre a l’alçada de les circumstàncies, però, com tot estat de dret, ha acabat actuant amb la contundència i la implacabilitat que qualsevol persona amb dos dits de front hauria hagut de preveure. Però l’ensuperbiment i la curtesa de mires dels dirigents processistes els va impedir de veure-ho i, tot i que encara no hem arribat «al final de la pel·lícula», la realitat actual és a anys llum del paradís que els profetes de la república catalana ens havien venut.
Una prova irrefutable de que aquests falsos profetes mai no han dit tota la veritat la tenim en les marxes que el passat dos d’octubre l’ANC va organitzar a diversos punts de la geografia catalana per commemorar l’1-O. Cadascuna d’aquelles manifestacions, amb una sincronització perfecta, anava encapçalada per una pancarta que literalment resava: «Països catalans, lliures i sobirans». Això no és pas el que (hipòcritament?) reclamaven els defensors del referèndum ni el que va votar la gent que, amb bona fe o no, va anar dipositar la papereta aquell 1-O. Això és, en tot cas, pancatalanisme, neoimperialisme o deliris de grandesa, com es vulgui dir, però no és la república catalana independent que proclamen ni l’enfadós dret a decidir. En resum: se’ls veu el llautó.
Situats en aquesta tessitura no estaria malament que els «pares de la criatura» (els visibles i els invisibles) fessin autocrítica i es replantegessin tant els objectius que perseguien com l’estratègia per a aconseguir-los. Estaria bé que reconeguessin els errors i les exageracions forassenyades. Que demanessin perdó i rectifiquessin. Cal buscar el consens bàsic amb totes les forces polítiques i socials catalanes, i si no és possible amb totes, almenys amb la majoria. Tornar a cosir i cohesionar la societat que, s’admeti o no, ha quedat dividida i esquinçada. No sembla, però, que, ara per ara, vulguin anar per aquest camí. Continuen fent bullir l’olla i, desesperadament, malden per externalitzar el que ells anomenen el «conflicte» bo i buscant suport fora d’Espanya per intentar salvar el que puguin del que ja és evident que ha estat un fracàs. I ja que són incapaços d’escoltar i col·laborar amb les forces catalanistes que no estan per la independència, que facin cas almenys al Cercle d’Economia quan els reclama «ambició i realisme per tornar a tenir presència i influència catalana a Espanya, l’únic Estat realment existent que tenim els catalans».
Tinc dubtes raonables que facin gala de la intel·ligència i la generositat necessàries per prendre una decisió valenta com aquesta. Em temo que encara haurem de suportar força temps aquest abscés enutjós que no acaba de sanar. Malgrat tot, confio que tard o d’hora, la inflamació baixarà i aleshores els catalans, units en la diversitat, podrem tornar a ser aquella societat oberta i creadora que ens havia caracteritzat.
