No sentir-se espanyol és un dret incontestable. Ningú pot manar sobre els sentiments. Reconeguem, però, que és un dret exclusiu dels espanyols, perquè seria una bajanada que jo afirmés, per exemple, que no em sento japonès.
I, ben mirat, hi ha motius de pes per a no voler sentir-se’n. I no solament pel missal de greuges nostrats sinó per qüestions molt preocupants de caràcter general. Com la regressió en el dret d’expressió i altres llibertats, conseqüència, sobretot, dels anys de Partit Popular al poder, així com escàndols estratosfèrics a la Casa del Rei, la sortida de l’armari d’una derechona desacomplexada i el sorgiment de VOX a l’empara d’alts funcionaris i gent amb toga que saben mucho de leyes.
És ben humà que un arribi a la conclusió que la solució pot ser trencar la baralla, fer-se independentista i pensar que ja s’ho faran. Però, a la vista de tot, això és un pensament màgic, per molt bonic que sigui el somni.
L’altra actitud podria ser agafar el tren o el cotxe i donar un tomb per les espanyes amb les orelles i ulls ben oberts i adonar-se que a Espanya també hi ha milions de persones que n’estan fins als pebrots de tot això. Viatjar una mica amb calma i veure que als pobles i ciutats els carrers estan endreçats, les institucions funciones, les empreses van i hi ha vida cultural i social. Mirant d’evitar la cantarella aquella que hem sentit algun cop de gent que torna de viatge i diu que ho tenen molt bé i que ho han pagat amb els nostres quartos. A Espanya li costa aixecar el vol, però no m’imagino a la gent de l’antic regne de Lleó –aquest sí que en tenia, de rei– plantejant la independència com a solució.
Arribats aquest punt i donada la circumstància que la independència no s’albira a l’horitzó, potser faríem bé de ressuscitar la idea d’una Catalunya líder que contribuís decididament a que Espanya aixequi el vol –que costarà Déu i ajuda– tot reivindicant el respecte pels nostres drets lingüístics i d’autogovern. Que no és el mateix que fer la puta i la Ramoneta i mirar de treure’n el que puguem omplint de peix el cove com, intueixo, han sabut fer els bascos.
Potser ens convé pensar en la España Camisa blanca de mi esperanza, de Blas de Otero i Víctor Manuel, mentre no s’albiri la independència somiada. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
