Aquests dies hi ha un debat als mitjans de comunicació sobre el tema dels embargaments als líders independentistes ordenats pel tribunal de comptes per suposats desviaments de fons per pagaments relacionats amb el procés. No entraré en els temes legals ni en les quantitats demandades, ni soc jurista ni tinc dades per fer-ho. Modest Prats, el gran capellà i filòleg gironí, deia que hi havia casos en què s’havia de discutir la primera afirmació perquè si no ho feies tenies difícil fer valer els teus arguments. Aquí em passa exactament això, penso que cal anar a les bases de la qüestió per poder discutir el tema.

Perquè puguin entendre el meu raonament els posaré un exemple. Imaginin que un membre de Podem fos President/a d’una comunitat autònoma i com que ells són republicans, antimonàrquics, muntés una oficina depenent de presidència que es dediqués a desacreditar la monarquia i fer propaganda de la república. Que els sembla que passaria? Òbviament hi hauria un allau de crítiques però anem més al fons, a intentar trobar el nus de la qüestió. Al meu entendre, la presidenta estaria prevaricant, fent servir diners i organismes públics per fer propaganda partidista, fer propaganda d’una idea de Podem. No sols estaria atacant la Constitució i les institucions; es tractaria, al meu entendre, d’un cas de corrupció, de desviament de fons públics amb finalitats partidistes. Seria el mateix que passa quan des d’una institució es desvien fons públics cap a un partit.

En temps de Pujol es van obrir unes oficines (no recordo el nom concret que feien servir) a diferents llocs d’Europa per promocionar Catalunya. Mentre es van limitar a promocions comercials i culturals i a estrènyer relacions amb altres regions europees per reforçar l’Europa de les Regions i la participació de Catalunya en la construcció europea semblava raonable. Però amb el procés la cosa ha canviat radicalment. Ara s’han obert el que en diuen ambaixades (com si fóssim un estat, la república virtual dels independentistes) l’objectiu de les quals, declarat públicament, és desacreditar Espanya, fer propaganda del procés i defensar el suposat dret a ser independents i les actuacions demostren que efectivament treballen per aquests objectius. Això ja no és un objectiu compartit dels catalans (hi ha grosso modo una meitat que no ho comparteix) sinó un objectiu partidista dels independentistes a part de que desacreditar a Espanya, dient que no és democràtica, és defensar una cosa que saben falsa. Tots els diners que s’han gastat amb aquest objectiu han sigut diners de tots gastats per promocionar idees partidistes i, per tant, són diners malbaratats. Els governants han prevaricat, han fet servir diners de tots per als seves finalitats i, per tant, els han de restituir a l’erari públic. I si segueixen aquesta línia argumental entendran perquè el tribunal de comptes ha rebutjat l’aval de l’ICF perquè resultaria que després de defraudar a l’erari públic, el govern de la Generalitat faria servir més diners públics pels avals (podríem dir que tornaria a prevaricar).

Darrera d’aquest desgavell hi ha la idea, mai prou combatuda, de que tots els catalans som independentistes, hi ha el fet de creure que els independentistes i sols ells representen Catalunya, que Catalunya és el seu patrimoni, una idea utilitzada reiteradament pel pujolisme i que ara han portat a la seva màxima expressió. A mi m’agrada expressar-ho dient que han segrestat Catalunya. Ho explicava en aquest mateix diari en motiu de la festa de l’onze de setembre que, essent una festa col·lectiva, que hauríem de celebrar tots els catalans junts, l’han segrestat volent-nos fer creure que es tracta d’una festa independentista. Ho fan quan han ocupat certes plataformes en defensa de la llengua i la cultura catalanes, que eren patrimoni de tots i en les que molts havíem participat compartint objectius, i els han convertit en plataformes independentistes atorgant-se el títol de ser els únics defensors de la llengua i la cultura catalanes. En definitiva fan un plantejament patrimonial de Catalunya.

Aquesta idea de voler confondre un país amb una ideologia, excloent tota altra manera de pensar, és un dels trets més característics dels règims autoritaris. Així ho denunciava Anne Applebaum en el seu llibre sobre l’autoritarisme que tractava sobretot del tema de Polònia i el partit Justícia i Llibertat que els governa, llibre que vaig comentar no fa massa en aquest mateix diari. Els independentistes repeteixen sovint que aquí, a diferència del País Basc amb ETA, el moviment independentista és pacífic i tenen raó, per sort no hem patit morts absurdes, però hem de dir que és un moviment autoritari que intenta fer callar tots els que pensem diferent. Aquests dies celebrem el final d’ETA, una victòria de la democràcia. A Catalunya necessitaríem superar el procés, cosa que també seria una victòria de la democràcia. Un primer pas, que visualitzaria un canvi d’actitud, seria l’acceptació de la taula de partits catalans proposada per Illa i els Comuns perquè visualitzaria les diferents veus dels catalans en igualtat de condicions.

No voldria acabar l’article d’aquest dissabte sense felicitar a Jordi Xargayó pel premi que li ha concedit el Col·legi de Periodistes, premi abastament merescut. Des dels seus començaments a la secció d’esports fins a la seva llarga etapa de director s’ha dedicat plenament a aquest diari. En l’acte va dir que estava agraït i a la vegada se sentia un privilegiat per tot el que havia viscut. Molts li agraïm a ell la seva trajectòria, haver fet el que ell mateix va definir com la tasca del periodisme «observar, interpretar i explicar les coses al lector i ser crític amb el poder». Molts llegíem amb plaer els seus articles com a director i esperem continuar llegint-lo com a simple periodista molts anys.