D’ençà de la greu crisi financera i immobiliària dels anys 2008 al 2013, que originà un tsunami d’execucions hipotecàries i una gran sagnia de diner públic per rescatar bancs, s’aconseguí, per la pressió de moltes persones i d’entitats i organitzacions socials, entre les que destaquen les PAH, que molts pisos buits, propietat dels bancs o ocupats per persones que havien estat executades, podessin arrendar-se per un mòdic preu de lloguer, anomenat social. Però aquests lloguers tenien un termini, tres anys, cinc anys, set anys, amb la consegüent pròrroga legal d’any en any, si el propietari ho permetia. Així es va poder aturar, en part, el desastre social, del qual no sempre han estat responsables únics els bancs, i que va comportar la ruïna de moltes famílies, que no només perderen la titularitat del seu pis o casa, sinó que a més quedaven gravats per un deute sovint inassumible.

El drama personal de molta gent originà també l’existència de màfies que han comerciat amb ocupacions de propietats alienes, fent negoci i enganyant a persones necessitades, al marge dels Serveis Socials i de qualsevol norma legal i ètica, que no s’han perseguit amb rotunditat, originant un clima de campi qui pugui, i donant peu a situacions absolutament inacceptables per qualsevol persona honesta, o societat decent.

Però arribat el termini d’aquells lloguers socials, ens tornem a trobar amb greus dificultats que poden comportar una nova allau de desnonaments, no per manca de pagament, que serien lícits, sinó per finalització del contracte, sense donar opció als llogaters de continuar, tot i que aquests ofereixin pagar un lloguer ordinari. Entitats bancàries que fan molta propaganda del seu suposat compromís social, per mitjà de fundacions, però amb diners dels impositors, prefereixen obviar aquesta problemàtica social i, per mitjà de societats interposades, vendre aquests pisos, lliures de llogaters a grans inversors. Lamentable i injust. En el tema de l’habitatge, les lleis del lliure mercat s’haurien de limitar i condicionar per tal de garantir un tracte just i un lloguer assequible, especialment als qui han perdut la seva casa i han continuat en ella abonant un lloguer social. És un problema que ha de moure i remoure consciències. I els nostres ajuntaments, les nostres administracions públiques, i els que ostenten capacitat i poder a la nostra societat han de facilitar solucions per evitar un nou desastre habitacional. Cal fer mediació, cal analitzar cada cas, cal fer intervenir els serveis socials, cal estimular també la corresponsabilitat dels afectats i l’obligació de les entitats bancàries, o les seves societats patrimonials, d’actuar responsablement en aquest tema social. El dret a l’habitatge no pot quedar circumscrit a un tema purament de relació civil o privada entre les parts, és un dret que cal afrontar socialment, col·lectivament, amb generositat i responsabilitat.