Permeteu-me que m’inspiri en la novel·la de John Kennedy Toole per fer un retrat d’un fenomen que si bé relativament nou progressa amb la incansable monotonia de la lava del volcà de Cumbre Vieja. Em refereixo a la dictadura del políticament correcte (PC). Si digueu que els blancs heteros són més intel·ligents que els negres, les dones i els gais, sereu crucificats. Primer per dir una burrada, i després per haver disparat un míssil a la línia de flotació del PC que considera que hi ha persones que són espècies protegides i que se’ls ha de donar sempre la raó la tinguin o no. Si digueu que gais, dones i negres són més espavilats que els blancs heteros, la burrada serà de la mateixa magnitud, però sereu tractats amb indulgència. Un acte de justícia amb caràcter retroactiu. L’enteniment i l’estupidesa no fan distincions ni de gènere, ni de raça, ni de cap de les lletres de l’espectre LGTBI.
En els seus prolegòmens el moviment del PC va suposar un pas endavant per agafar consciència que segons quines paraules eren un atemptat contra la dignitat de la persona. Paraules com subnormal, maricón, penjaven el rètol de repulsiu al coll de l’assenyalat.
Com sol passar, es va començar a treure punta al tema del PC. Fa uns anys escoltava per la ràdio a la presidenta d’una associació de nens afectats de cardiopaties congènites. Deia que no estaven malalts, sinó que eren diferents. Entenc la voluntat de la senyora perquè l’estigma de la malaltia no els robi l’alegria de viure. Però no sé si l’eufemisme era més un consol pels pares que pels nens.
En una tertúlia de la ràdio –els tertulians han d’haver superat el test que els acredita com a aptes en correcció política– un dels presents, un tipus enfaristolat, deia que les races no existeixen. Poc després ell, que es considera lliberal, afegia que permetria que tot els immigrants –ell va dir migrants– que volguessin, travessessin les nostres fronteres. És comprensible que la paraula raça després de la IIGM pugui provocar rebuig. Digueu-li ètnia o X. No tots els humans som iguals pel fa al color de la pell o alguns trets físics. Quan aquesta varietat es nega, l’efecte és tot el contrari. Una vegada s’amaga l’evidència, és fàcil que grups xenòfobs la treguin de sota la catifa. Què passa quan un país permet un flux migratori sense traves, i alhora es mostra incapaç de donar feina, habitatge o sanitat als recents arribats? Fa poc la vicepresidenta del Govern espanyol, Yolanda Díaz, en un discurs a la seu de CCOO ens regalà aquesta perla: «autoridades y autoridadas». Però qui s’emporta el número u és la titular d’igualtat, Irene Montero amb els seus: niño, niña, niñe, hijo, hija, hije.
Un aspecte que irrita especialment als cavallers de la croada del PC és la nostra biologia. Una afamada escriptora era de l’opinió que l’objecte de desig sexual es tria. Algú de vosaltres a l’edat de deu anys tirà una moneda a l’aire per saber si escolliríeu un home o una dona com a parella? Si no hi ha biologia, la distinció entre home i dona és un punt de vista. El gènere s’endreça a l’habitació de les andròmines. Si tots neixem iguals –ni els homozigots són exactament iguals!– aleshores tots podem ser un Einstein, un Beethoven o, perquè no, un Messi! Dir que naixem amb unes capacitats físiques i cognitives distintes és anatema, però és el que hi ha. Hem arribat a un punt de correcció política ridícul i sovint esperpèntic.
Estem construint una realitat fictícia que només existeix en l’imaginari d’una classe política que viu d’esquenes a la majoria de ciutadans que sovint es pregunta: on és el govern?
