Una dona està davant del taulell d’una empresa de telefonia mòbil perquè vol donar de baixa una línia que ja no utilitza. No té cap intenció d’abandonar la companyia perquè té altres serveis contractats i en vol continuar gaudint, però li vénen ganes d’enviar-los a passeig perquè ha perdut hores perseguint el seu objectiu i no se’n surt. Ha anat a la botiga perquè coneix l’empleada i espera que aquesta l’ajudi. La noia ho intenta i tampoc se’n surt. «Sobretot no pengis el telèfon. És el que volen, que et cansis, tallis i tornis a començar de zero». Desconec si finalment va aconseguir donar de baixa la línia o no perquè vaig sortir del local i la clienta continuava esperant que algú -amb sort una màquina i amb molta sort una persona- l’atengués al telèfon.
Una dona gran rep la visita de dos agents d’una comercialitzadora d’electricitat que li expliquen que l’empresa li ha cobrat de més i li ha de tornar els diners. Li demanen la documentació i li asseguren que no es tracta d’un canvi de companyia, sinó simplement de la comprovació de les dades per reingressar-li l’import. «Ja li trucaran per confirmar el pagament, que això es fa per telèfon», li diuen. La dona no va signar cap paper; tampoc va rebre cap trucada i la següent factura va ser la d’una altra companyia.
En aquell moment va iniciar una cursa d’obstacles perquè la deixessin en pau. Trucades interminables, burofaxos, correus electrònics i temps perdut. Molt de temps perdut. El que no sabia és que es tractava només de l’aperitiu d’allò que li va venir a sobre uns mesos més tard, quan va rebre un requeriment d’una empresa de telefonia.
Suposadament havia comprat un mòbil per valor de més de 700 euros i no l’havia pagat. Ella, que utilitza un dels telèfons més barats del mercat, sense internet i amb les tecles grosses per no cometre errors. Ella, que cada cop que surt de casa es deixa el mòbil a la tauleta perquè se l’oblida precisament pel poc ús que en fa, havia comprat, sobre el paper, un aparell de 700 euros. Algú havia usat les seves dades personals.
No puc explicar les gestions que va haver de fer, sense que ningú li fes cas, per deixar de rebre trucades i cartes amenaçant-la en portar-la als jutjats, malgrat que era evident -només calia llegir amb un mínim d’atenció els documents de la compra- que no havia adquirit aquell aparell d’última generació.
Una dona, també jubilada, va patir un incendi a casa seva. El veí del pis de dalt va anar a dormir amb una cigarreta a la boca, desencadenant un foc que va afectar a tots els residents. No es va preocupar en excés perquè tant el seu habitatge com l’edifici sencer estaven assegurats i l’administrador de la finca afirmava, sense dubtar, que no hi hauria cap problema econòmic.
Doncs n’hi va haver. Les dues asseguradores no es posaven d’acord sobre el que havia de pagar l’una i l’altra. No hi havia manera de cobrar els 1.300 euros de pintura i neteja del pis. Tres mesos després del foc va haver d’avançar els diners per poder tornar a viure a casa seva. Trucades, burofaxos, correus electrònics... El mateix temps perdut que en tots els casos anteriors. Finalment va cobrar, però tres anys després encara està pendent d’anar a judici com a testimoni perquè les dues companyies són incapaces de decidir què paga qui.
Aquestes històries, petites per als que les haurien de solucionar i molt grosses per als ciutadans que es veuen obligats a viure-les, m’han vingut al cap arran del cobrament de l’impost de CO₂ a vehicles que ja no existeixen. Unes 3.000 persones s’han vist involucrades, sense voler-ho, en aquest «error», no de cap empresa privada de serveis, sinó de dues administracions que davant les queixes no han fet altra cosa que llençar-se els plats pel cap. No vull saber les trucades, correus electrònics o visites presencials que hauran fet els afectats d’aquest desficaci.
I el més trist, és que les administracions, que haurien de garantir que algunes empreses de serveis no es passin de llestes amb els usuaris, acaben actuant exactament igual davant els ciutadans. Trucades, burofaxos, visites presencials i, sovint, problemes que no es resolen mai. Aquesta és la dictadura de les petites coses que ens fa perdre temps, paciència i diners.
