Com que ens hem carregat el clima, passem d’estacions sense una mínima pausa: ja no existeix allò que abans anomenàvem «mig temps», perquè saltem d’un costat a l’altre de la balança amb unes poques setmanes (o dies) de diferència. I com amb tot, ens hi adaptem, perquè sabem perquè passa (i ens alarma, una estona) i ho comentem amb alegre resignació. Ens passa el mateix amb les tradicions. Si us hi fixeu, quan es va donar per acabat l’estiu, ja vam començar a veure carbasses de plàstic als aparadors de les botigues i flairàvem les castanyes molt abans que es posessin les parades. I ara hem passat, d’un dia per l’altre, del Halloween al Nadal. Sense transicions, sense moderació. No és un estat mental, perquè tangiblement ja hi havia llums de Nadal l’endemà de les carbasses, els súpers estaven plens de torrons (de fet, alguns els hi tenien des del setembre) i el calendari de futuribles ens orientava inexorablement cap al 2022. Com si l’any present hagués començat a fer nosa després de Tots Sants perquè, total, les set setmanes que quedaven no serveixen per a gaire res. Es pot entendre que, venim d’on venim, des del punt de vista comercial interessi situar el consumidor en contextos com aquests i que es vulguin crear al·licients ambientals per assolir la mal anomenada normalitat. Al capdavall, aquesta atmosfera de llums i optimisme és ideal per no haver de pensar en el que ja no som i les conseqüències emocionals d’haver-ho hagut de comprovar. Però els amants de les transicions ens temem que, si les suprimeixen, afegirem un nou problema als que ja tenim enquistats. Les societats estan començant a eliminar les esperes per interès comercial, però és que resulta que vitalment les necessitem per configurar-nos com a individus i dotar-nos de recursos per entomar les expectatives. És a les esperes, als trajectes, que aprenem a valorar els destins, i viure en un món sense transicions ens pot abocar a una indolència més agreujada. Justament el que té gràcia de les setmanes prèvies a Nadal, agradin o no aquestes tradicions, és aquesta sensació de llimbs, de viure en una realitat incerta on les coses passen sense dependre de dates assenyalades. Aquest entretemps és especialment real i epidèrmic, perquè ens sembla més nostre, més íntim. Amb un calendari tan pendent de les efemèrides, que no hi hagi res a celebrar col·lectivament ens recorda qui som com a individus. Però vaja, això era abans: ara arribes a pensar que acabarem deixat posat l’arbre de Nadal tot l’any per estalviar-nos feina.