Se n’ha anat la llum a l’hotel Westminster de París. Sense música, en silenci només el meu bàrman i jo, parlant dels vells temps i com ens ha anat el confinament. És la meva primera vegada a París des de la pandèmia. Quan el 2013 el Ritz va tancar tres anys per obres, vaig buscar aixopluc, orfe del Hemingway. I molt més que un consol vaig trobar aquest magnífic bar anglès, de discreta elegància com el seu bàrman, savi i clàssic, sense cap exageració ni estridència. Tot és més amable a les palpentes, tot fereix menys. La penombra et dóna un marge per no veure els detalls de la sordidesa i tots hi guanyem sense entrar en detalls. Recordo la primera vegada que vaig entrar aquí, trist, desnonat, pensant que amb el meu bar tancat, ja París no podia tenir sentit. I allà hi havia Gerard amb el seu geni i la seva escola de totes les coses, i només de veure’l vaig saber que una altra història d’amor havia començat.
El Westminster no té les pretensions del Ritz, ni del Park Hyatt que li han obert al costat, ni del Mandarin o del Meurice. És un hotel més petit, més modest, però també amb més personalitat, amb més nervi, més distingible d’aquesta fabricació en sèrie en què ha caigut el luxe i que només per això deixa de merèixer ser considerat com a tal. Una habitació al Mandarin ronda els 1.000 euros, al Ritz, els 1.500, i per 300 pots dormir a Westminster, al carrer de la Paix, amb totes les comoditats, amb la sensació completa d’estar a París i sense sentir que et cau a sobre el negoci que les grans cadenes esperen fer –com així ha de ser– amb russos i àrabs. Jo estic molt a favor de russos i àrabs i sobretot de robar-los. No em pot fer més gràcia aquesta avarícia provinciana amb què la vella Europa -com l’anunci de l’àvia de la fabada- estereotipa, recauxuta i prostitueix la seva idea de sofisticació, art i refinament per vendre-la a aquests horteres ansiosos per ser algú, creient que s’ho mereixen pels moltíssims diners i petroli que tenen. M’agrada aquesta gasiveria europea, mesquina i destructora, perquè hi veig una imatge molt nítida de la tragèdia. M’agraden russos i àrabs, el seu mal gust, la seva innocència, la seva manca d’escrúpols, aquesta vida descarnada, aquesta brutalitat que després es torna pur neguit de nen malcriat i la vella Europa ho sap, i treu els mirallets per enredar-los. M’agrada que els atraquin, però no m’agrada que m’ho facin pagar a mi ni que em facin passar aquestes donotes com si fossin l’amor de la meva vida.
L’hotel Westminster encara té gust a alguna cosa autèntica, sense plàstic. En la penombra se li veu la noblesa, les seves formes sòlides i ordenades, la seva afortunada manca d’artifici, la seva intenció de ser-te casa. El Duke’s té l’encant d’un petit gran bar que vol servir-te i agradar-te. Un bar que encara es fixa més en els seus clients que en ell mateix, i que interpreta la cocteleria clàssica amb rigor i amb amor –que és el mateix, encara que no ho entenguin tants nens idiotes– i busca més la teva complaença que el seu lluïment. A l’era de cartró pedra és un privilegi, i jo diria que un honor, que aquest hotel i aquest bar no derrapin en l’absurda cursa de la floritura estèril.
Cal tenir caràcter per sobreviure a París sent tu mateix i mantenint l’interès. Cal tenir alguna cosa molt especial i molt concreta per no deixar-te arrossegar per la moda i per no passar de moda. He vist un París cansat, aquesta vegada. Un París on per primer cop els parisencs parlaven amb fascinació d’Espanya, de la cuina, de Madrid, d’Eivissa o de Barcelona. No m’he trobat el menyspreu d’altres vegades. Estan molt enfadats amb la seva alcaldessa Hidalgo, tal com a Barcelona ja és un clam la indignació amb Colau. Si fa uns anys cap cambrer feia l’esforç d’intentar parlar en castellà, ara sembla una distinció saber-ne, i molts t’hi parlen quan s’adonen que ets espanyol. De Catalunya no te’n diuen res. Saben que alguna cosa va passar, si els ho preguntes, però no mostren cap interès per saber-ne més. La ciutat està fantàsica, preciosa. Els ecologistes passen lleis absurdes i ara volen retirar les estufes de les terrasses; no sé si ho aconseguiran. La mena d’irritació que hi ha a Barcelona no només amb Colau, sinó amb la colla d’imbècils i de disbarats que fomenta, s’assembla molt a la parisenca.
Al Duke’s ha tornat la llum i cau lenta la tarda sobre París. A les 6 obre el Hemingway, i tot i que m’agrada sempre tornar a aquest Duke’s honest, anglès i atentíssim, el poder del Ritz i del seu bar únic al món, no ha deixat mai d’hipnotitzar-me. De manera que surto al carrer de la Pau i creuo Vendôme i els passadissos del Ritz que fan olor a ambre. L’olor que fa el Ritz de París té un poema clàssic que algun dia he d’escriure, tot i que em sembla que primer l’hauria d’entendre. Arribo al Hemingway. M’assec a la barra. M’agraden els articles menors sobre els bars menors, perquè quan els gegants arriben et prenen de més avall i el vertigen es multiplica. Imagino tantes vegades l’any que vaig al Hemingway, i fins i tot ho somio, que ara que hi sóc de veritat tinc una certa sensació d’irrealitat. És el bar amb més poder del món, i necessita un article sencer per ser explicat. Voldria publicar-lo aquesta setmana, si el director em deixa. Hemingway i encabat tota la resta. No hi ha cap glòria semblant a la de ser-hi.
