L’altre dia vaig escoltar la magnífica entrevista que Laura Rosel va fer al matí de Catalunya Ràdio a Iván Redondo. Va ser una estona trepidant. Vaig quedar esgarrifat del plantejament, del marc de valors en què es mou el personatge. Ja vaig tenir la mateixa sensació quan Pablo Iglesias el va entrevistar a La Tuerka fa anys. Redondo apel·la a la immoralitat en dos àmbits. En el dels polítics, els reclama que no tinguin ideologia i que no tinguin una escala de valors sòlida. Però, a més, en l’àmbit del votant creu que el que cal que faci un spin doctor i el seu polític que el paga, és apel·lar als més baixos instints del ciutadà mig. Insistia en la idea de dir-li allò que vol sentir. Com més insistia en aquesta idea, més es retratava. Es projecta en la seva obra. Tant pots ajudar a un polític com Albiol com a Sánchez. Cap escrúpol, cap mirament, cap línia vermella. De fet la famosa campanya de Badalona va apel·lar als baixos instints del votant, portant-lo a fer la campanya més racista que es coneix a casa nostra. Fins i tot quan Rosel li ensenyava el camí de l’autocrítica s’hi resistia. L’altra cosa que repetia és no donar moltes idees, una i prou. I repetir-la molt. Això està tot molt vist des de fa molts anys, s’ho va inventar un geni del mal: Joseph Goebbels.

Però una de les coses que em van impactar més és quan va dir que a Catalunya hi havia dues nacions. Em va deixar estabornit. Havia sentit animalades però cap a aquest nivell en una persona que se li suposa certa intel·ligència. Els spin doctors es vanten de no saber història, en aquest cas el tema és palmari. En comptes de dir que a Espanya hi ha diverses nacions, s’escapoleix de l’escomesa, que deia aquell i fa una fugida endavant totalment ximple. Francesc Pi i Margall, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Lluís Companys es remouen en les tombes. A veure, li recomano que llegeixi un llibre de Josep Fontana, l’historiador espanyol més traduït i citat a nivell internacional. És un llibre fruit de la indignació de frases ximples com aquesta. Es tracta de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. On diu entre altres coses: «per sota dels esdeveniments, dels actes dels polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la.» A Catalunya avui hi ha un 50% de gent que vol una república catalana independent, però hi ha un altre 30% que vol també la república catalana federada a Espanya. Després hi ha els que creuen en ovnis, i finalment els que creuen en la monarquia espanyola. De veritat algú creu que aquests darrers son una nació?

El desprestigi de la política es deu a personatges sense principis que defensen qualsevol causa i que li fan dir als seus patrocinadors un dia una cosa i l’endemà una altre. Només els interessa els diners i sobretot guanyar el poder. Per fer què? Per res, el poder pel poder. Guanyar no vol dir quasi mai ser millor, sinó tenir pocs escrúpols com ens deia Elias Canetti a Masa y poder.